L'Època d'Or del Cinema Mexicà és un període comprès entre 1936 i 1956, quan la indústria fílmica va assolir alts graus de qualitat i èxit econòmic en la producció de pel·lícules, a més d'un gran reconeixement internacional.^[1]

Des dels inicis del cinema sonor, alguns films com Santa (1931), d'Antonio Moreno, i La mujer del puerto (1934), d'Arcady Boytler, van obtenir un enorme èxit taquiller que va demostrar que es comptava amb l'equip i talent necessaris per sostenir una indústria cinematogràfica sòlida. Allá en el Rancho Grande (1936) de Fernando de Fuentes es va convertir en el primer clàssic del cinema mexicà, a més del punt de partida de la denominada comèdia ranxera.

D'altra banda, durant la Segona Guerra Mundial, el cinema dels Estats Units i Europa va rebre un gran cop, ja que els materials, anteriorment destinats a la seva producció, s'empraven en la nova indústria armamentista. A més, molts països com França, Itàlia, Espanya, Argentina i els Estats Units van començar a centrar-se en la realització de pel·lícules de guerra. Això va afavorir que el cinema mexicà, amb temàtiques molt més variades, dominés els mercats de Mèxic i d'Amèrica Llatina.

Al seu torn, a principis dels anys quaranta va començar el sorgiment de grans estudis cinematogràfics mexicans establerts a la Ciutat de Mèxic que van començar a donar suport a la producció massiva de pel·lícules: CLASA Films, FILMEX, Films Mundiales, Cinematográfica Calderón, etc.

Durant les dècades de 1940 i 1950 el cinema va explorar diversos gèneres com el musical, la comèdia, el melodrama, el cinema negre, etc.

El cinema musical a Mèxic va estar fortament influït per la música ranxera. Estrelles com Pedro Infante, Jorge Negrete i Antonio Aguilar van interpretar desenes de cintes que van servir com a plataforma per promoure el folklore mexicà. Les cançons d'importants compositors com Agustín Lara o José Alfredo Jiménez van constituir la base per als arguments de nombroses pel·lícules.

La música tropical, que va estar de moda a Mèxic i Llatinoamèrica des dels anys trenta, també es va plasmar al cinema mexicà. No obstant això, va estar especialment representat per l'anomenat cinema de rumberes, una curiositat fílmica exclusiva d'aquest país, dedicada a l'exaltació de la figura de la rumbera (ballarina de ritmes afroantillans).

Quant a les pel·lícules destacades d'aquesta etapa, en 1943 Flor silvestre va reunir a un equip cinematogràfic format pel director Emilio Fernández Romo, el fotògraf Gabriel Figueroa, l'actor Pedro Armendáriz i l'actriu Dolores del Río. María Candelaria va ser guardonada en 1946 al Festival de Canes amb la Palma d'Or (la primera pel·lícula de parla hispana a obtenir-lo). Per la seva banda, La perla (1947) va ser guardonada amb el Globus d'Or i es convertí en la primera cinta hispana a rebre aquest reconeixement. Els melodrames urbans dirigits per Ismael Rodríguez Nosotros los pobres (1947), Ustedes los ricos (1948) i Pepe El Toro (1952) van aconseguir la categoria de mite. Los olvidados (1951), de Luis Buñuel, per la seva banda, va ser guardonada amb el Premi a la millor direcció al Festival de Canes (1951) i va assolir un enorme impacte en el cine mundial.

Als anys cinquanta, la televisió va aconseguir un poder enorme de penetració en el públic. Aquesta competència va influir decisivament en la història del cinema i el va obligar a buscar noves vies tant pel que fa a la seva tècnica com al tractament de temes i gèneres.

Les pantalles amples, el cinema en tercera dimensió, el millorament del color i el so estereofònic van ser algunes de les innovacions que va presentar Hollywood a principis dels cinquanta. L'elevat cost de la tecnologia va fer difícil que a Mèxic s'arribessin a produir films amb aquestes característiques, almenys durant alguns anys. Amb una infraestructura tècnica antiquada, pocs diners, un públic més exigent i un mercat saturat de produccions nord-americanes, el cinema mexicà es va enfrontar al seu ocàs.

D'altra banda, el 15 d'abril de 1957 el país sencer es va estremir en conèixer la notícia de la mort de Pedro Infante. Amb ell, simbòlicament, moria també l'Època d'Or del cinema nacional. Les fórmules tradicionals havien esgotat ja la seva capacitat d'entreteniment. Les comèdies ranxeres, els melodrames i els films de rumberes s'exhibien davant un públic cada vegada més indiferent. El cinema de Luis Buñuel, els films de lluitadors i el naixement del cinema independent van ser les úniques novetats d'aquesta indústria esgotada.

Finalment, en 1958, l'Acadèmia Mexicana d'Arts i Ciències Cinematogràfiques va decidir interrompre la pràctica de lliurar el Premi Ariel, constituït en 1946. La seva cancel·lació subratllava l'estat de crisi de la indústria.

Entre els principals cineastes que van contribuir a consolidar el cinema mexicà durant aquest període destaquen els següents:

• Miguel Contreras Torres: Va començar a treballar en el cinema en 1926. Esdevé l'únic director mexicà que va aconseguir fer la transició del cinema mut al sonor. La seva filmografia parla d'un home interessat a exaltar el nacionalisme i el patriotisme i va abastar més de 45 anys, en els quals va participar com a actor, productor, editor, director i guionista en més de 50 pel·lícules. A més de la seva productiva activitat durant l'època muda, els anys trenta i quaranta són, quantitativament, el període més representatiu d'aquest director.

• Fernando de Fuentes: Pioner del cinema sonor i realitzador de tres clàssics del cinema mexicà, El compadre Mendoza (1933), Vámonos con Pancho Vila (1936) i Allá en el Rancho Grandre (1936), és una de les figures més famoses i menys compreses d'aquesta cinematografia. Vámonos con Pancho Villa, la seva obra mestra, va ser estrenada tres mesos després d'Allá en el Rancho Grande i solament es va mantenir una setmana en cartellera. Èxit i fracàs es van presentar al mateix temps, i va entendre que la supervivència residia en la fórmula, en els gèneres i en la satisfacció del naixent públic del cinema mexicà. No obstant això, l'èxit d'Allá en el Rancho Grande no ha d'atribuir-se exclusivament a l'exacta combinació de cançons, amors i balls. Darrere hi havia un director veritablement dotat de qualitats, amb una excel·lent habilitat tècnica i d'un extraordinari sentit per a la narrativa visual. Fernando de Fuentes va ser, en realitat, el primer director mexicà que va comprendre la naturalesa del cinema sonor i que va aprofitar amb èxit totes les possibilitats d'aquest mitjà.
• Alejandro Galindo: Durant l'Època d'Or, el Mèxic urbà va tenir en aquest director un dels seus més fidels cronistes fílmics. Comptava amb un talent especial per reproduir els comportaments i la parla popular i va ser capaç de crear un univers propi a partir de personatges i situacions representatius del Mèxic modern. A partir de Campeón sin corona (1945) va iniciar l'etapa més important de la seva carrera, en la qual l'actor David Silva va ser una peça fonamental. Dels boxadors als taxistes, dels xofers d'autobusos als venedors d'aspiradores, la nova classe mitjana mexicana es va trobar a la pantalla a personatges coneguts del seu entorn. Una familia de tantas (1948) va representar la cúspide d'aquesta etapa en la qual Galindo va combinar el geni creatiu amb un encertat olfacte comercial.
• Emilio Fernández Romo: Un dels directors cinematogràfics més importants, influents i reconeguts d'aquesta etapa, va ser el creador d'un cinema mexicà de tipus folklòric i indigenista que va contribuir al descobriment cultural i artístic que va viure Mèxic en la dècada de 1940. Va llegar una filmografia que suma al voltant de 129 treballs. Emilio Fernández Romo va aconseguir la integració d'un equip de filmació que va atreure l'atenció de Hollywood i Europa. Amb Gabriel Figueroa com a fotògraf, Maurici Magdaleno com a escriptor i amb els actors Pedro Armendáriz, Dolores del Río, Columba Domínguez i María Félix, va dirigir diverses produccions que van promoure els costums i els valors nacionals associats a la revolució mexicana.
• Miguel M. Delgado: És reconegut pel seu treball com a director escènic i per la llarga col·laboració amb l'actor còmic Mario Moreno, "Cantinflas", a qui va dirigir en diverses pel·lícules, com Gran Hotel (1944), ¡A volar joven! (1947), El profe (1971), fins a l'última col·laboració amb El barrendero (1981).
• Roberto Gavaldón: Representa un dels casos més extraordinaris d'apreciació ambivalent que ha registrat la història del cinema mexicà. Els admiradors destaquen la refinada qualitat de les imatges, l'impecable control de la càmera i la inclinació cap a temàtiques fosques i personatges turmentats. Les mateixes característiques han estat assenyalades com a defectes pels seus crítics, que el consideren un cineasta acadèmic, tècnicament correcte, però absent d'autenticitat.

  

• Ismael Rodríguez: Inquiet, imaginatiu, audaç i posseïdor d'un gran olfacte per a l'èxit taquiller, va ser el cineasta del poble mexicà. Amb els seus germans (Joselito i Roberto), va fundar Películas Rodríguez, empresa productora de llarga i reeixida trajectòria. Entre els seus mèrits hi ha el fet d'haver aprofitat les possibilitats histriòniques de Pedro Infante, a qui va dirigir en setze ocasions. A més de diversos reconeixements nacionals i internacionals, Ismael Rodríguez va rebre en 1992 un Ariel d'Or per la transcendència de la seva obra.
• Julio Bracho: Esdevé el director de cinema més intel·lectual de l'Època d'Or. La seva àmplia cultura i la seva fina sensibilitat van donar una altra dimensió al melodrama.
• Luis Buñuel: Va realitzar a Mèxic la major part de la seva filmografia i va contribuir enormement a l'auge del cine mexicà en la dècada de 1950. Una de les seves últimes cintes, abans de traslladar-se a Europa, va ser Viridiana (1961), que va obtenir la Palma d'Or al Festival de Canes de 1961 com a representant oficial d'Espanya.

El cinema mexicà va imitar l'Star System que imperava a Hollywood. D'aquesta manera es va començar a desenvolupar el culte a l'actor, situació que va propiciar el sorgiment d'autèntics ídols, d'una forma molt similar a la de la indústria fílmica nord-americana. No obstant això, a diferència de Hollywood, els estudis cinematogràfics mexicans mai van tenir un poder total sobre les estrelles, i això els va permetre brillar d'una forma independent i desenvolupar-se en una enorme multitud de gèneres.

Entre les figures que van aconseguir el nivell d'ídols destaca Pedro Infante. El resultat de la seva reunió amb el director Ismael Rodríguez a Nosotros los pobres (1947) va servir per consolidar-lo dins de la mitologia del cinema mexicà. Per a molts va representar allò que qualsevol mexicà havia de ser: fill respectuós, amic incondicional, amant romàntic i home de paraula. De l'extensa galeria d'estrelles, la seva figura segueix sent la més important de la cinematografia mexicana.

Jorge Negrete va esdevenir una altra figura molt admirada durant aquest període. Actor i cantant, representà l'estereotip del mexicà alegre i temerari. Va mobilitzar les masses, i la seva manera de parlar i de moure's va ser molt imitada pels seus admiradors.

De manera similar a Hollywood, al cinema mexicà va existir també el culte a la diva. En destaquen:

Dolores del Río: Va representar un dels màxims ideals de la bellesa femenina mexicana. El mite va començar a Hollywood, on l'actriu va aconseguir l'estatus de diva en els anys vint i trenta. Després d'una important carrera als Estats Units, va tornar a Mèxic, on va mantenir, i fins i tot elevar, el prestigi de què havia gaudit, gràcies a una sèrie de pel·lícules amb el director Emilio Fernández.

María Félix: Va ser un cas excepcional al cinema mexicà. Dona d'enlluernadora bellesa física i forta personalitat, immediatament va dominar els rols de dona fatal en les pel·lícules mexicanes. Abans del seu èxit, les actrius rebien personatges secundaris (mares abnegades, núvies submises). Després, van començar a realitzar-se més pel·lícules amb temàtiques femenines. El film Doña Bàrbara (1943) va iniciar al mite de María Félix com la Doña. La singular personalitat real es va fusionar amb la seva personalitat fílmica i es va forjar la seva llegenda. La imaginació de la gent va fer tota la feina.

Silvia Pinal: És una actriu carismàtica que ha collit una carrera d'èxits que abasten diverses dècades de l'espectacle mexicà. Va aconseguir un gran reconeixement especialment gràcies a les seves col·laboracions amb el director Luis Buñuel.

D'altra banda, feien falta rostres que captivessin les audiències i talents que poguessin sostenir el pes d'un protagonista i Pedro Armendáriz, tenia ambdues qualitats. Va aconseguir encarnar l'essència de la mexicanitat millor que cap altre actor. Aquesta apreciació es fonamenta de manera important en els personatges que l'actor va protagonitzar sota la direcció d'Emilio Fernández, que va saber treure partit de les característiques físiques d'Armendáriz i el va convertir en el prototip del galant viril mexicà. Més tard, va treballar al cinema de Hollywood i d'alguns països d'Europa.

Arturo de Córdova va ser una altra destacada figura masculina del cinema mexicà. La seva especialitat van ser personatges turmentats que, amb freqüència, s'enfonsaven en la bogeria.

Mario Moreno, "Cantinflas", comediant i mim sorgit de les carpes populars, es va fer mundialment conegut amb el nom del seu personatge Cantinflas, al qual va donar vida en la majoria dels films que va rodar.

En els anys cinquanta, les seves cintes mostren un canvi: del personatge de la picardia urbana i popular, solament quedaria un humor basat en l'ús reiteratiu del cantinflisme, l'habilitat per parlar molt i no dir res. El personatge va ser per a Mario Moreno allò que Charlot va ser per a Charles Chaplin. Però Cantinflas basava el seu personatge en l'alegria, no en la malenconia. Va gaudir d'un èxit inusitat.

Un altre destacat comediant va ser Germán Valdés, "Tin Tan". Posseïdor d'una enorme gràcia i versatilitat, ja que era a més un excel·lent cantant, va fer cèlebre en el seu temps al personatge del pachuco (moviment cultural sorgit en els anys vint a Chicago entre la comunitat hispana dels Estats Units). Les seves pel·lícules es van basar principalment en la paròdia i en situacions absurdes. Tin Tan esdevé un referent cultural entre alguns sectors del públic mexicà, i el seu cinema ha aconseguit el nivell de culte.

Katy Jurado es va convertir en una important i cotitzada actriu en la indústria de Hollywood (principalment en cintes del gènere western) i va aconseguir reconeixements com el Globus d'Or (1952) i una nominació al Premi Oscar (1954).

Sara García va ser una destacada actriu posseïdora d'una gran versatilitat i una forta intensitat dramàtica. Les seves commovedores o gracioses interpretacions d'anciana (àvia, mare, nana), la van convertir, de manera similar a Cantinflas o Tin Tan, en part de la cultura popular mexicana, i la seva fama es resisteix al pas del temps.

Com que Mèxic era la principal potència cinematogràfica de parla hispana, la seva indústria va atreure altres figures estrangeres: Sara Montiel, Jorge Mistral, Armando Calvo, Amparo Rivelles, Lola Flores, Carmen Sevilla, d'Espanya; Llibertat Lamarque, Niní Marshall, Luis Aldás, de l'Argentina; René Cardona, Rita Montaner, Rosita Fornés, de Cuba, i Irasema Dilián, d'Itàlia.

• Santa (1931)
• La llorona (1933)
• El Tigre de Yautepec (1933)
• Juárez y Maximiliano (1933)
• La mujer del puerto (1934)
• Vámonos con Pancho Villa! (1935)
• Allá en el Rancho Grandre (1936)
• No te engañes corazón (1937)
• Así es mi tierra (1937)
• Àguila o sol (1937)
• No matarás (1937)
• La mujer de nadie (1937)
• El signo de la muerte (1938)
• Diablillos de arrabal (1938)
• Siboney (1938)
• La Zandunga (1938)
• En un burro tres baturros (1939)
• La Noche dels Mayas (1939)

Aquest article o secció es presenta en forma de llista però s'hauria de redactar en forma de prosa.

• Gabriel Figueroa
• Alex Phillips
• Rosalío Solano
• Víctor Herrera
• José Ortiz Ramos

• • GARCÍA RIERA, Emilio (1986) Época de oro del cine mexicano Secretaría de Educación Pública (SEP) ISBN 968-29-0941-4
  • GARCÍA RIERA, Emilio (1992-97) Historia documental del cine mexicano Universidad de Guadalajara, Consejo Nacional para la Cultura y las Artes (CONACULTA), Secretaría de Cultura del Gobierno del Estado de Jalisco y el Instituto Mexicano de Cinematografía (IMCINE) ISBN 968-895-343-1
  • GARCÍA, Gustavo y AVIÑA, Rafael (1993) Época de oro del cine mexicano ed. Clío ISBN 968-6932-68-2
  • PARANAGUÁ, Paulo Antonio (1995) Mexican Cinema British Film Institute (BFI) Publishing en asociación con el Instituto Mexicano de Cinematografía (IMCINE) y el Consejo Nacional para la Cultura y las Artes (CONACULTA) ISBN 0-85170-515-4
  • HERSHFIELD, Joanne (1996) Mexican Cinema, Mexican Woman (1940-1950) University of Arizona Press ISBN 0-8165-1636-7
  • AYALA BLANCO, Jorge (1997) La aventura del cine mexicano: En la época de oro y después ed. Grijalba ISBN 970-05-0376-3

• García Riera, Emilio (1986) Història del cinema mexicà Mèxic Secretaria d'Educació Pública
• Els Anys Daurats de l'Època d'Or Arxivat 2007-08-06 a Wayback Machine.
• Galeria fotogràfica d'Estels de l'Època d'Or del Cinema Mexicà Arxivat 2010-03-23 a Wayback Machine.