|
101 dàlmates
101 dàlmates[1] (títol original en anglès: One Hundred and One Dalmatians) és una pel·lícula estatunidenca de 1961, la dissetena animada de Walt Disney Pictures. Dirigida per Clyde Geronimi, Hamilton Luske i Wolfgang Reitherman, i produïda per Walt Disney, està basada en la novel·la infantil The Hundred and One Dalmatians, de Dodie Smith (1956). Es va estrenar en català als cinemes l'any 1995,[2][3][4] cosa que la va convertir en el primer doblatge de Walt Disney en català.[5] Narra la història de Pongo, un gos dàlmata que forma una família amb Perdy, una gossa de classe de la seva mateixa raça, al mateix temps unint als seus dos amos, Roger i Anita. Poc després, la parella canina porta al món a un grup de 15 cadells que es converteixen en l'objectiu de la malvada Cruel·la de Vil, ja que amb ells tindrà els 99 que vol per a fer dels gossets un munt d'abrics de pell. Argument[6]Pongo i Roger són dos solters que viuen en un petit apartament d'un carrer de Londres. Pongo va jutjar que ja era hora que tots dos busquessin parella. Treu el cap per la finestra i veu per primera vegada Anita i Perdita. Li va semblar bona oportunitat, va avançar el rellotge a les 5:00 pm i van sortir al parc on les van conèixer i després es van casar. Al cap de poc es van mudar a una nova casa, però tots els dies eren visitats per Cruel·la de Vil, que anhelava el naixement dels cadells de la parella canina. Els cadells van néixer una nit plujosa, Cruel·la ve i tracta de comprar-los, però no hi accedeixen, motiu pel qual ella se'n va disgustada prometent venjar-se. I així va ser, una tarda quan les dues parelles van sortir al parc, van deixar als cadells amb Nanny. Més tard es presenten dos homes molt estranys que entren a la casa i roben els cadells. Això preocupa molt a Pongo i a Perdita i els humans inicien la seva investigació, sense esbrinar res. Llavors Pongo i Perdita surten de casa seva a la recerca dels seus fills amb l'ajuda de l'udol nocturn, arriben al lloc de custòdia i els salven, mentre s'emporten també 84 cadells més que tenia Cruel·la per fer els seus abrics de pell de dàlmata. Així, doncs, decideixen tornar a casa; travessant un riu congelat, arriben a una granja i després a un petit poble on escapen de Cruel·la coberts de sutge per semblar pagesos. Se'n van en un camió, però Cruel·la els persegueix amb el seu cotxe, fins que el xoc entre el seu vehicle i el camió dels dos lladregots aconsegueix detenir-la. Poden arribar a Londres sans i estalvis, sent ara 101 dàlmates. Roger i Anita decideixen comprar una casa més gran i escriure una nova cançó a part de la de Cruel·la de Vil. Mètode d’animació innovador
A inicis dels anys 50, el procés creatiu de creació d'una pel·lícula d'animació de Disney era, encara que amb bons resultats, molt complex, lent i en conseqüència costós. El procés passava per 3 fases; el disseny dels personatges, l'animació d'aquests, on es dibuixava al llapis cada fotograma que es veuria posteriorment en la pel·lícula (per tant, la fluïdesa de la pel·lícula es veia directament relacionada amb la quantitat de fotogrames, la qual es va acabar instaurant en 12 fps) i finalment la pintura dels personatges, on el tintador repassava les línies dels dibuixos en una làmina transparent (i en conseqüència s'eliminaven totes les línies innecessàries, com aquelles que els il·lustradors havien usat per al “sketching” del dibuix) i el colorista usava la mateixa làmina del tintador, i li donava color als dibuixos prèviament repassats. Aquesta làmina transparent es posava davant dels fons, que es dibuixaven a part, i d'aquesta manera s'eliminava la necessitat d'haver de dibuixar en cada fotograma tot el fons. Tot aquest procés era trigat, per exemple, una pel·lícula d'1 hora i 10 minuts (als seus respectius 12 fps) constava de 50.400 dibuixos, la qual cosa va suposar un gran cost per a la companyia. Així i tot, durant molts anys Disney va poder dur a terme aquesta tècnica costosa a causa dels beneficis de les pel·lícules. Però amb l'arribada de la pel·lícula de la Bella Dorment, Disney va haver de reduir el pressupost, ja que la seva última producció havia generat pèrdues d'1 milió de dòlars en taquilla. Amb aquesta situació econòmica “desfavorable”, Disney decideix usar una nova tècnica per al seu posterior film (101 dàlmates), i es deia el mètode Xerox.[7] Aquest mètode funcionava similar al procés d'una fotocopiadora, ja que consistia a transmetre l'esbós de l'il·lustrador directament a la làmina transparent. Per tant, s'eliminava el procés de tintat, la qual cosa comportava, d'una banda, que el mateix esbós de l'il·lustrador seria l'acolorit i el que es veuria en el film definitiu, i d'altra banda, que es continuarien veient les línies de treball que usaven en les il·lustracions, la qual cosa donaria una imatge final més bruta i desalineada. A l'inici, aquest mètode no li agrado a la direcció creativa de Disney, posat al fet que no respectava els estàndards d'imatge de la marca, per la qual cosa es va publicar un comunicat intern als il·lustradors perquè netegessin els seus dibuixos abans de passar-los per la làmina transparent. Això també va provocar que diversos becaris comencessin a treballar exclusivament a netejar les imatges dels il·lustradors, la qual cosa va comportar conflictes interns entre becaris i il·lustradors, ja que aquests últims es queixaven que els eliminaven traços importants dels dibuixos. Tot aquest procés provoca diverses conseqüències en el resultat final; d'una banda, pel fet que no tots els fotogrames van ser netejats pels becaris, en el resultat final del film ens trobem un gran contrast de qualitat entre imatges que estan, fins i tot, una seguida de l'altra. D'altra banda, aquesta estètica desalineada va haver d'estar acompanyada d'uns fons igualment desalineats. I finalment, aquest procés va provocar el descontentament de Walt Disney qui, fins i tot veient que el pressupost de creació de la pel·lícula es va reduir a la meitat, no li va agradar el resultat final, i va decidir que no es tornaria a utilitzar aquest mètode en les pel·lícules de Disney perquè no respectava a l'estètica clàssica i neta que havien tingut fins llavors les animacions. RepartimentLa pel·lícula es va doblar al català l'any 1995 per l'estudi Sonoblok, sota la direcció de Maifé Gil que també va fer d'ajustadora.[1] La traducció va anar a càrrec de Joan Mateu i David Arnau va ser l'assessor lingüístic.[1]
ContinuacionsEn 2003 es va produir la seqüela 101 Dalmatians II: Patch's London Adventure directament en vídeo.[8] En 1996 es va produir 101 Dalmatians en imatge real, protagonitzada per Glenn Close com Cruel·la de Vil. A diferència de la pel·lícula original, cap dels animals tenia veus parlants en aquesta versió, i el seu èxit als cinemes va portar a 102 Dalmatians, estrenat el 22 de novembre de 2000, i a Cruella, protagonitzada per Emma Stone en 2021.[9] Referències
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
