La sura Al-Ikhlas a un exemplar cal·ligràfic del segle XVIII
Al-Ikhlàs (àrab: الإخلاص, al-Iẖlāṣ, ‘l'Adhesió’, ‘el Lliurament’, ‘la Sinceritat’, ‘la Lleialtat’, ‘la Puresa’[1]) o L'oració perfecta,[2] igualment coneguda com a At-Tawhid (àrab: التوحيد, at-Tawḥīd, ‘el Monoteisme’[3]), és la sura 112 de l'Alcorà.[4] Tracta de la doctrina de la unitat i unicitat de Déu (tawhid), fonament de l'islam, i consta de quatre versicles (aleies).[4] Juntament amb la primera sura, Al-Fàtiha (L'obertura) i amb les dues darreres sures, 113 Al-Fàlaq i 114 An-Nas, conegudes com Al-Muawwidhatayn, constitueix una de les més populars de la fe islàmica i sovint forma part de l'oració dels creients.
En el nom de Déu Únic, Al·là, el Compassiu per excel·lència, el molt Misericordiós!
Digues [profeta]: «Ell és Al·là, Déu, l'Únic!¹
Ell és Al·là, Fonamental, Ell és Etern!²
Ell no ha engendrat, no és engendrar!³
No hi ha ningú que se li assembli!
Ell no té parió, Ell no té igual!».⁴
