El terme, de 20,1 km² situat entre la Serra de les Agulles i el massís del Mondúber, té una zona plana i una altra de muntanyosa. L'eix vertebrador és el riu Vaca, habitual punt d'inici d'excursions als principals paratges de la zona com ara el monestir, el castell o la font del Barber. En la serra de les Agulles es pot practicar l'escalada a l'Agulla Fonda o l'Agulla Foradada; també cal destacar els barrancs de Cardona i de Castells. Al peu del castell hi ha el despoblat d'Alfulell amb jaciments històrics.
El 1519 a conseqüència de les Germanies els moriscos van ser obligats a batejar-se, de deu en deu, a la capella de la Mare de Déu de Gràcia del monestir. L'expulsió morisca de 1609 va permetre als monjos reforçar els seus drets senyorials mitjançant carta pobla d'eixe mateix any que repartia la terra en lots d'unes 3 Ha concedides en emfiteusi. Durant els segles xviii-XIX l'estructura social era la d'una comunitat camperola empobrida en la seua major part. L'abolició del règim senyorial i la desamortització eclesiàstica posaren fi al domini del monestir. Durant la II República (1932) s'hi declararen expropiables el 13,5% de les terres de propietaris no residents al municipi. Durant la guerra del 1936-39 s'hi va constituir una col·lectivitat agrària de la CNT.
Economia
Des del segle xv la riquesa de Benifairó residia en la canyamel i la seda, que s'exportava a Castella, Granada i Berberia, però la crisi de la sericultura en el segle xix va deixar la taronja com a únic motor de l'economia local.
Demografia
La població va augmentar molt lentament des del segle xviii fins a 1950, any en què s'estabilitzà, passant dels 1035 habitants a finals del segle xviii a 1646 a l'any 1994. Segons el cens del 2001, un 91,73% de la població parla valencià.
Alcalde: Josep Antoni Alberola Verdú (Compromís) (15/06/2019) Per ser la llista més votada, després de no haver obtingut majoria absoluta dels regidors (4 de Compromís[1])
Fonts: JEC,[2] JEZ Alzira,[3] M. Interior,[4] Periòdic Ara.[5] (* No són vots sinó electors. ** Percentatge respecte del cens electoral.)
Als menjars, com a tot el territori valencià, són típics els arrossos; les coques de mestall, d'ametló, per postres l'arnadí i la taronja.
Vista del centre de Benifairó, amb l'Església de Sant Joan Evangelista al fons
Edificis d'interés
Del seu patrimoni cal destacar:
Església de Sant Joan Evangelista. Construïda en estil xorigueresc dels segles xvii-xviii. Declarat bé de rellevància local amb número d'inscripció BRL-46.25.059-002-EDE.[8]
Castell d'Alfàndec. Conegut a la Valldigna com de la Reina Mora per una llegenda que diu que des d'ell es va tirar al precipici la reina mora. De construcció àrab, la seua situació en el cim d'un inaccessible turó, el feia inaccessible fins fa uns anys en què l'ajuntament, en col·laboració amb el Centre Excursionista de Tavernes (CETV) va habilitar un sender que permet arribar-hi amb relativa facilitat. El seu estat és de ruïna absoluta, només romanen alguns llenços i una capella gòtica dels segles xiv-xv.
Ermita de San Miquel. També coneguda com a Ermita Malet pel nom del barranc que transcorre prop. Està situada sobre una vertent rocosa prop de la carretera que uneix el municipi amb la de Tavernes-Alzira. Al voltant hi ha una zona d'esbarjo.
Ermita de Sant Roc. Es troba junt al cementeri municipal. Ha sigut modificada en diverses intervencions. L'aspecte correspon a una reforma del segle xix.
Festes locals
Festes Patronals. Se celebren l'última setmana de juliol i de l'u al tres d'agost en honor de Sant Benet Màrtir, patró del poble. S'hi duen a terme tota classe d'actes lúdics com ara revetles, concursos de paelles, cordades, bous al carrer, cercaviles, jocs infantils, entre altres.
