El 1671 la diòcesi incloïa al voltant de 100 parròquies, que van ascendir fins a 130 en 1745. En el moment de la Revolució Francesa, la diòcesi incloïa les cinc parròquies de la ciutat episcopal i altres 136 parròquies, dividits en tres arxiprestats:
Segons la tradició, el primer bisbe de Besiers hauria estat Afrodisi (Aphrodisius), un sant egipci que hauria hostatjat a la Sagrada Família a Hermòpolis i més tard es convertiria en un deixeble de Crist, i acompanyaria a Sergi i Pau a la Gàl·lia i va morir màrtir a Besiers. És probable que en realitat Afrodisi pot haver estat bisbe de Besiers, però només en el segle iii, com es mostra a la vida de sant Pau de Narbona. El primer bisbe documentat històricament és Paulí, esmentat el 418. La diòcesi va ser sufragània de l'arxidiòcesi de Narbona.
La primera evidència històrica de l'existència d'una comunitat cristiana a Besiers és el 356, quan l'arquebisbe de Tolosa Saturní convocà a la ciutat un sínode per combatre l'arrianisme, on es va decretar el desterrament de Sant Hilari a Frígia.
A partir del segle viii, a conseqüència de la donació de Pipí va fer als bisbes de la Septimània, el bisbe de Besiers va adquirir els drets feudals sobre un terç de la ciutat i els voltants; en 1230 va obtenir el títol de comte i senyor de Besiers.
Degut a la seva posició estratègica al centre del Llenguadoc, Besiers va ser el lloc de trobada de trenta sínodes regionals. De particular importància històrica són els sínodes del segle xiii, els decrets dictats per la persistència de l'heretgiacàtara i l'augment de la població jueva a la diòcesi, són una de les fonts més importants per a la història religiosa de la regió de Llenguadoc a l'edat mitjana.
En 1367 el bisbe Hug de la Jugie permeté a la comunitat jueva tenir la seva pròpia escola a la ciutat, una sinagoga i un cementiri; El permís va ser renovat per Hugues de Combarel el 1422 després d'un pagament en efectiu. L'abolició del costum d'assaltar el barri jueu durant la Setmana Santa es remunta a l'any 1160.
Durant l'era de les guerres religioses, les comunitats protestants es van establir en molts centres de la diòcesi. El 9 d'octubre de 1561 un exèrcit protestant va atacar la ciutat de Besiers i el bisbat, on el vescomte s'havia refugiat. Al març es van destruir esglésies i monestirs i la ciutat va romandre en mans protestants durant més d'un any. Una vegada que la pau havia tornat amb l'edicte de 1564, es van concedir als hugonots la lliure circulació i la restitució de la seva propietat.
L'últim bisbe, Claude Aymar de Nicolai, quan fugí de Besiers el 1790, amb la Constitució Civil del Clergat, la ciutat es va convertir en la seu de la diòcesi departamental de l'Hérault i es va negar a prestar el jurament requerit a la Constitució.
Un nou concordat, signat el juny de 1817, i la posterior butlla Commissa divinitus, preveia la restauració de la diòcesi, que s'havia d'incloure en el districtes de Besiers i Sant-Pons; però el nou concordat mai no va entrar en vigor, perquè no va ser ratificat pel parlament de París. Així, el nomenament de Paul Gaston du Pins (1 d'octubre de 1817), que mentrestant ja havia dirigit una carta pastoral als seus fidels, no tenia cap efecte.
A partir del 16 de juny de 1877, el títol dels bisbes de Besiers és atorgat als bisbes de Montpeller.
↑Després d'Ermete, Gams, únic entre totes les fonts, situa un bisbe anomenat Juli, citat el 541 i el 551.
↑Atribuïto per Gallia christiana i d'altres autoritats a la seu de Besiers; segons Duchesne seria en realitat un bisbe de Bourges (Bituricensis).
↑Segondy exclou el bisbe Matfredo, perquè és mencionat en un diploma de datació dubtosa i incerta. Duchesne tampoc no el reporta a la seva cronologia.
↑Reginald va fer testament el 7 d'octubre de 929, darrera data en què és mencionat. Part del seu testament va ser seguit pels executors testamentaris el 19 de març de 933 (Segondy, p. 94). Altres autors reporten com a data de mort el 930.
↑Aquest bisbe està exclòs per Segondy, qui prollonga l'episcopat de Bernard Arnaud almenys fins al 1067. El 1072 Berenger d'Agde administrava la seu vacant de Besiers. (Segondy, p. 104).
↑Data del nomenament a Narbona. Segons Segondy aquest nomenament fou aprovada pel papa Calixt III el 17 de maig següent.
↑Amb permís de la Santa Seu va mantenir la seu de Besiers almenys fins al 1084.
