La cèl·lula vegetal és la unitat elemental que constitueix qualsevol organisme vegetal, i comprèn generalment un nucli cel·lular envoltat d'un citoplasma, diversos orgànuls o plasts, i tot protegit per una membrana cel·lular.
Característiques distintives
Les cèl·lules vegetals són molt diferents de les cèl·lules dels organismes que pertanyen als altres eucariotes. Els principals caràcters distintius són:
Un gran vacúol central, envoltat d'una membrana (el tonoplast), que manté la turgència de la cèl·lula i controla els intercanvis de molècules entre el citosol i la saba. Aquests vacúols serveixen de galledes de les escombraries a les cèl·lules vegetals, al final de la vida de la cèl·lula, aquests vacúols ocupen el 90% de l'espai cel·lular.
Els plasmodesmes, als porus de la paret cel·lular, que permet a cada cèl·lula vegetal comunicar amb les cèl·lules adjacents. Aquest sistema és diferent de la xarxa d'hifes present en els bolets.
Els plastidis, en particular els cloroplasts que contenen la clorofil·la, aquest pigment que dona a les plantes el seu color verd i que intervé en el procés de la fotosíntesi.
L'absència de centríols que són presents a les cèl·lules animals.
Com les altres cèl·lules eucariotes, les cèl·lules vegetals posseeixen típicament un nucli, que conté l'essència de l'ADN cel·lular, i dels mitocondris, les «fàbriques» de la cèl·lula. Tanmateix, certes parts dels teixits d'una planta viva moren de manera selectiva per ser útils a la planta i no consumir nodriments.
Tipus de teixits
Les tres principals classes de cèl·lules vegetals es poden diferenciar d'acord amb l'estructura histològica que formen: les arrels, les tiges i les fulles. Totes les plantes tenen aquests tipus de teixits.
Aquests tipus de cèl·lules vegetals són classificats segons l'estructura de la seva paret cel·lular i les característiques dels seus protoplasts. Les plantes tenen una paret cel·lular primària, i de vegades una paret secundària igualment. Aquests dos elements determinen la funció de cada cèl·lula individual.
Teixit vascular, que assegura el transport dels elements en tota la planta.
Teixit assimilador, que assegura la fotosíntesi i l'emmagatzematge del midó. El parènquima, parets primàries primes, poden no tenir paret secundària i es poden desenvolupar en els teixits més especialitzats de la planta.
Teixits de suport:
Col·lènquima. Són parets primàries desigualment espesses, reagrupades per assegurar el suport de les parts de la planta en creixement.
Esclerènquima. Són parets secundàries espesses, que serveixen de suport a les parts de la planta que no creixen.
.svg)
