|
Carretera perduda
Carretera perduda (títol original: Lost Highway) és una pel·lícula estatunidenca de l'any 1997 dirigida per David Lynch. El llargmetratge és un thriller psicològic que compta amb elements del cinema negre, i el cinema policíac en conjunt amb diversos elements surrealistes. Ha estat doblada al català[1] ArgumentFred Madison, saxofonista, sospita que la seva dona, Renee, l'enganya. La mata i és condemnat a la pena capital. La pel·lícula explica la història d'aquest assassinat des del punt de vista de les diferents personalitats del mateix assassí. [2] AnàlisiDes del començament de les seves sospites, rep vídeos. Filmades per un desconegut, mostren el pis on viu amb Renée, vist des de l'exterior, després de l'interior. Després de la visita poc tranquil·litzadora d'un equip de policies, un nou vídeo mostra Fred al costat del cos de la seva dona assassinada. Llavors és condemnat a mort per aquest homicidi però un home misteriós l'arrenca d'aquest destí per un mitjà desconegut. Fred Madison es troba llavors a la pell d'un altre home però, com en un somni, els elements del seu passat reapareixeran a poc a poc, sota una forma diferent. La pel·lícula està doncs composta de dues parts:
Aquesta obra és sens dubte una de les més característiques de David Lynch, que, al límit de la pel·lícula experimental, fa interrogar-se l'espectador, tractant sobretot del trastorn dissociatiu de la identitat (diferents identitats del personatge principal) i del poder omniscient del director (que podria ser representat per l'home misteriós, modelant el destí de Fred Madison al seu gust). La interpretació és oberta i amplia, gràcies a les tècniques de realització pròpies de Lynch, un clima canviant segons les diferents personalitats del protagonista principal quedant en la línia de la pel·lícula negra. La pel·lícula té dues parts, on des d'una situació inicial més aviat trivial per a cada part (saxofonista i jove «legal»), s'evoluciona lentament cap a una situació de ruptura (l'homicidi de Renée). Lynch explota meravellosament la seva figura d'estil preferida, que és l'al·lusió succinta: s'encadenen vincles entre les dues parts de la pel·lícula. Repartiment
Al voltant de la pel·lícula
Referències
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
