El cementiri de Sarrià és un recinte funerari situat a l'actual barri de les Tres Torres de Barcelona, catalogat com a bé amb elements d'interès (categoria C).[1] Era el cementiri del municipi de Sarrià, annexionat a Barcelona el 1921, i es trobava a la rodalia de l'antic nucli urbà, ja a tocar de Sant Gervasi de Cassoles.[2]
Història i descripció
Arran de la supressió per Reial Ordre dels cementiris, els ajuntaments van haver de fer-se càrrec de construir nous recintes.[1] L'Ajuntament de Sarrià va comprar uns terrenys a Mateu Sanges i Jaume Artigas i els primers enterraments foren el 1835. La construcció del recinte, però, fou posterior, segons un projecte de l'arquitecteFrancesc Renart i Arús del 1849. Amb el pas del temps va esdevenir insuficient, i fou ampliat amb un segon recinte.[3]
Cementiri i tomba de Carles Riba i Clementina Arderiu
Amb 4.569 m² i 2.163 sepultures,[2] conserva l'aspecte d'un cementiri rural, sense moltes tombes monumentals. Inicialment, l'accés era pel carrer del Doctor Roux, on encara avui resta part de l'antic passeig, amb arbres a ambdós costats. La planta del cementiri és rectangular, i es disposa simètricament a partir de l'eix format pel camí que va de l'entrada a la capella. Als murs perimetrals hi ha nínxols, i l'espai restant es vengué per parcel·les. D'aquesta manera, les famílies benestants hi feren construir el seu panteó, generalment encarregat al mateix arquitecte que els hi projectava l'habitatge. Hi destaquen el panteó de la família Mumbrú, obra neogòtica d'August Font i Carreras (1894), i la tomba de Carles Riba i Clementina Arderiu, amb un relleu de Josep Clarà.[1]
El cementerio de Sarrià es uno de los rincones más escondidos de Barcelona. Si uno lo busca en los planos, no aparece. Si uno pregunta cómo llegar a él a vecinos o taxistas, lo más seguro es que no lo sepan, aunque todos hayan oído hablar de él. Y si uno, por ventura, se atreve a buscarlo por su cuenta, lo más probable es que se pierda. Los pocos que están en posesión del secreto de su ubicación sospechan que, en realidad, este viejo cementerio no es más que una isla del pasado que aparece y desaparece a su capricho.[4]
Miquel d'Esplugues, Pere Campreciós i Bosch (Esplugues de Llobregat, 1870 - Barcelona, 1934), frare caputxí, erudit i escriptor (panteó dels caputxins)
Beat Jaume Gascón i Bordàs (Jaume de Santa Teresa) (Forcall, 1886 - Barcelona, 1936), carmelita descalç (al nínxol d'una família amiga)
Carles Riba i Bracons (Barcelona, 1893 - 1959), poeta i escriptor (Dep. II, panteó 8, en una tomba amb un relleu de J. Clarà)
Josep Obiols i Palau (Sarrià, 1894 - Barcelona, 1967), pintor i gravador (Dep. II, nínxol 607)
Eusebio Díaz González (Salamanca, 1878 - Barcelona, 1968), rector de la Universitat de Barcelona i magistrat de l'Audiència de Barcelona (Dep. II, nínxol 153)
Esteve Blanch i Busquets, Evangelista de Montagut (Montagut (Sant Julià de Ramis), 1883 - Barcelona, 1968), caputxí, moralista i escriptor (panteó dels caputxins)
Emili Ferrer i Espelt (Barcelona, 1899 - 1970), dibuixant i escenògraf (Departament II, illa 3a, núm. 500)
Maties Solà i Farell (Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 1884 – Barcelona, 1973), caputxí i bisbe a Nicaragua (panteó dels caputxins)
Manuel Urda Marín «Urda» (Barcelona, 1888 - 1974), dibuixant i historietista (Dep. II, tomba 35)
_-_panoramio.jpg)
