Aquest nom és usat pels parlants àrabs per a designae els amazics en general, tot i que ells prefereixen anomenar-se amazigh-imazighin.[20] Segons la BDLP-Marroc, el terme chleuh (nom masculí i femení) designa tota [p]ersona d'origen amazic (independentment del seu origen geogràfic i la varietat de dialecte que utilitzi).[21]
Història
En l'antiguitat els amazics van comerciar amb els fenicis i cartaginesos en magatzems comercials i colònies al llarg del litoral nord-occidental. Van establir l'antic Regne de Mauretània, que va caure sota domini romà el 33 aC, abans de ser finalment reunificats sota sobirania amaziga.[22] Durant el segle vii, els omeies islàmics van envair les fortaleses amazigues i romanes d'Orient del Magrib, s'apoderaren de Cartago el 698. Tot i que els omeies controlaren nominalment Marroc en els anys següents, el seu domini era feble a causa de la resistència amaziga. El sistema de govern es va ensorrar i va ser substituït pel Califat Abbàssida. L'any 789, amb l'aprovació de la gent del lloc, un antic governant omeia va establir-hi la dinastia Idríssida. Va durar fins al 970 i alguns petits estats competiren pel seu control en els segles següents. Després de 1053, el Marroc va ser governat per una successió de dinasties musulmanes fundades per tribus amazigues. Entre aquestes hi havia la dinastia almoràvit (1053-1147), la dinastia almohade (1147-1275), i la dinastia marínida (1213 a 1524). El 1668, una família xerifiana de l'est va assumir-ne el control i va establir l'actual dinastia alauita.[23]
Durant aquest període, molts chleuh es van traslladar a la serralada de l'Atles per evitar l'hegemonia àrab. Els grups amazics que no s'havien retirat a les terres altes es van casar amb els colons. No obstant això, tot i que els chleuh adoptaren a poc a poc l'islam, ells i altres amazics de les muntanyes s'aferraren a la seva llengua tradicional, la cultura i costums religiosos en diversos graus.[24][25] Una petita minoria dels chleuh són cristians o jueus.[22]
Els imperis colonials francès i espanyol es repartiren Marroc el 1904, i la part sud del territori va ser declarada protectorat francès el 1912. L'arabització es va mantenir com a política oficial de l'estat tant durant el període colonial com en els successius governs posteriors a la independència. Amb la difusió de la Primavera Amaziga en territori chleuh durant la dècada de 1980, van tractar de reafirmar les seves arrels amazigues. Això va culminar amb una proposta de nacionalistes chleuh el 2013 per establir un estat independent Souss dins d'una gran federació del Marroc.[22]
Societat
Els chleuh viuen principalment a la serralada de l'Atles i a la vall del Souss. Tradicionalment són grangers i també fan de pastors.[26] Alguns són seminòmades, cultiven durant la temporada en què l'aigua és disponible, i es mouen amb els ramats durant l'estació seca.[8]
Les comunitats chleuh a les muntanyes del sud-oest del Marroc cooperen entre si en termes de proporcionar drets de pasturatge recíprocs durant els canvis d'estacions, així com durant els períodes de guerra. Aquestes aliances eren reconfirmades per reunions festives anuals, en què una comunitat chleuh convidava les altres comunitats properes i distants.[27]
Pel 2014 hi havia al voltant de 4,77 milions de parlants de chelja: constitueixen el 14,1% de la població del Marroc.[31] El chelja difereix considerablement d'algunes varietats amazigues, com la que parlen els tuaregs.[32]
↑Entrée « Chleuh [ou Chellaha]», dans Dreyfus, Ferdinand-Camille. Henri Lamirault. La Grande Encyclopédie (31 cm) (en francès), 1891., p. 147 (lire en ligne PDF, consulté le 2 août 2015)
↑Robert Montagne. Les Berbères et le makhzen dans le sud du Maroc; essai sur la transformation politique des Berbères sédentaires (groupe chleuh) (en francès). París: F. Alcan, 1963. OCLC1949564.
↑Joseph R. Applegate (1957), Berber Studies I: Shilha, Middle East Journal, Vol. 11, No. 3 (Summer, 1957), pages 324-327
Bibliografia
André Adam, La Maison et le Village dans quelques tribus de l'Anti-Atlas: contribution à l'étude de l'habitation chez les Berbères sédentaires du groupe chleuh, Larose, París, 1951, 78 p.
Amédée Boussard, Tag honja la chleuh (histoire vécue), éd. Baudinière, París, 1935, 207 p.
René Euloge, Silhouettes du pays Chleuh, Éditions de la Tighermt, Marrakech, 1951, 221 p.
Alexis Chottin et Prosper Ricard, Musique et danses berbères du pays Chleuh : études et notations musicales et chorégraphiques, Heugel, París, 1933.
Lahsen Hira, Parenté et mariage chez les Chleuh (Berbères marocains du Haut-Atlas occidental). Cas d'Idaw-Mhamud, université de Toulouse 2, 1983, 357 p. (thèse de 3e cycle).
Léopold-Victor Justinard, Poèmes chleuh recueillis au Sous, librairie E. Leroux, París (extrait de La Revue du monde musulman, vol. LX, p. 63-112.
Émile Laoust, Contes berbères du Maroc : textes berbères du groupe Beraber-Chleuh (Maroc central, Haut et Anti-Atlas), Larose, París, 1949-1950, 2 vol.
« Avec les berbères du Maroc », National Geographic, n° 64, janvier 2005.