Estat fallit

Un Estat fallit (també Estat fràgil) és aquell que no aconsegueix fer complir la legalitat als ciutadans, no pot fer servir el poder coercitiu i és incapaç de governar.^[1]

De manera més general, el terme és emprat habitualment per experts, polítics i periodistes per a descriure qualsevol Estat sobirà que és incapaç de garantir el funcionament normal de l'administració, l'economia, garantir l'accés a serveis bàsics a la població i controlar la criminalitat.

Alguns dels següents exemples (per si sols o agrupats) poden ser indicadors d'un Estat fallit:

• Corrupció política i ineficàcia policial i judicial.^[2]
• Alts nivells de criminalitat, delinqüència organitzada i inseguretat ciutadana.
• Alts nivells de terrorisme i narcotràfic.
• Incapacitat de les forces i cossos de seguretat per a respondre als dos punts anteriors.
• Alts nivells de pobresa o pobresa extrema.
• Crisis econòmiques, inflació i desocupació.
• Incapacitat per a subministrar serveis bàsics a la seva població.
• Sobrepoblació i contaminació.
• Baixos percentatges de persones amb educació superior.
• Gran part de la població vivint en assentaments irregulars.
• Fugida de talent (emigració altament qualificada).
• Gran part de la població amb educació primària o secundària incompleta.
• Pèrdua de control físic del territori, o del monopoli en l'ús legítim de la força.
• Incapacitat per a respondre a emergències nacionals.
• Vulnerabilitat enfront de desastres naturals.
• Incapacitat per a interactuar amb altres Estats, com a membre ple de la comunitat internacional.

Amb tot, el grau de control governamental necessari perquè un Estat no es consideri fallit presenta fortes variacions.^[3] Per aquest motiu, el concepte mateix d'Estat fallit és controvertit, sobretot quan s'empra mitjançant un argument d'autoritat, atès que pot tenir notables repercussions geopolítiques^[3][4] en l'àmbit de les relacions internacionals.

Molts acadèmics consideren que no hi ha una definició globalment acceptada per a denominar a un Estat com a fallit. No obstant això, els criteris emprats poden resumir-se en la manca d'una autoritat unificada, reconeguda i més o menys legal sobre un territori determinat.^[5]

Segons Max Weber, un Estat té «èxit» si manté el monopoli de l'ús legítim de la força dins de les seves fronteres.^[6] Quan no es dona aquesta condició (per exemple, quan el dominen senyors de la guerra, grups paramilitars o es presenten situacions sistemàtiques de terrorisme), l'existència mateixa de l'Estat resulta dubtosa, i sol considerar-se com a fallit. Tanmateix, existeixen serioses dificultats a l'hora de determinar quan un estat és fallit i establir una "definició coherent", perquè no sempre existeix unanimitat en la comunitat científica sobre el concepte de «monopoli de l'ús legítim de la força», o sobre allò que és o no "legítim".^[4]

Per l'anterior, la terminologia "Estat fallit" ha comportat anys de controvèrsia fins que, el 2014, algunes institucions van canviar-lo per l'actual Estat Fràgil.^[7][8] Amb tot, en la literatura acadèmica poden trobar-se els dos termes indistintament.

Article principal: Índex dels d'Estats Fràgils

El centre d'estudis estatunidenc Fund for Peace [1](Fons per la Pau) emet anualment l'Índex dels Estats Fràgils (anomenat anteriorment Índex dels Estats Fallits). Aquest índex classifica els països basant-se en quatre àmbits: Polític, Social, Econòmic i Cohesió Social. En total, s'hi analitzen dotze indicadors:^[9]

• Pressió demogràfica creixent
• Moviments massius de refugiats i desplaçats interns
• Descontentament grupal i cerca de venjança
• Fugida crònica i constant de població
• Desenvolupament desigual entre grups
• Crisi econòmica aguda o greu
• Criminalització i deslegitimació de l'Estat
• Deteriorament progressiu dels serveis públics
• Violació estesa dels Drets Humans
• Existència d'un aparell d'«Estat dins de l'Estat»: ascens d'elits o faccions al poder.
• Intervenció d'altres estats o factors externs