La formació de compromís, a vegades denominada formació transaccional, és un concepte de la psicoanàlisi per a designar les produccions de l'inconscient destinades a fer que els continguts reprimits (per exemple, representacions i desigs pertorbadors) siguen admesos en la consciència. És una formació que deforma aquests continguts, els disfressa per burlar-ne la barrera de la defensa, i els transforma en una cosa que és el millor compromís possible entre la satisfacció del desig inconscient i les exigències defensives.

Els símptomes neuròtics, però també altres manifestacions no patològiques com els somnis o els actes fallits són exemples de formacions de compromís. En general es tracta de qualsevol manifestació resultat d'una transacció i que constituïsca una manera de retorn d'allò reprimit.^[1]

El concepte l'introduí Sigmund Freud el 1896 en el context de la seua anàlisi de les psiconeurosis de defensa, en particular, del mecanisme de la neurosi obsessiva. En referir-se al retorn d'allò reprimit, assenyala que

«[…]els records reanimats i els retrets formats des d'aquests mai no entren inalterats en la consciència; el que devé conscient com a representació i afecte obsessius, substituint el record patogen en el viure conscient, són unes formacions de compromís entre les representacions reprimides i les repressores.»^[2]

Aquesta idea del símptoma com a resultat d'un conflicte és mantinguda per Freud en tota la seua obra. En les Conferències d'introducció a la psicoanàlisi publicades el 1916 i 1917 (és a dir, després de L'inconscient i altres Treballs sobre metapsicologia) afig una explicació per a la resistència del símptoma, i assenyala que aquesta es deu al fet que el símptoma és un producte en què s'uneixen forces molt contràries en conflicte, i es «reconcilien» en un compromís. Així el símptoma seria sostingut des d'ambdues parts, almenys mentre els convé a ambdues, i per això tindria aquesta força perseverant tan poderosa.