|
Henri Philippe PétainHenri Philippe Benoni Omer Joseph Pétain (Cauchy-a-la-Tour, Pas de Calais, 24 d'abril de 1856 – L'Île-d'Yeu, 23 de juliol de 1951), generalment conegut com a Philippe Pétain o Mariscal Pétain, fou un general i heroi de guerra francès durant la primera guerra mundial, més tard Cap d'Estat de la França de Vichy, col·laboracionista amb els nazis, del 1940 al 1944.[1] A causa del seu lideratge militar durant la Primera Guerra Mundial, fou considerat un heroi a França, però les seves accions durant la Segona Guerra Mundial provocaren que fos jutjat i sentenciat a mort per traïció, que li fou commutada per cadena perpètua per Charles de Gaulle. En la França actual, és considerat, generalment, un traïdor, i el pétainisme és un terme pejoratiu per a determinades polítiques reaccionàries. Durant la seva etapa com a cap d'estat francès també ostentà el càrrec de copríncep d'Andorra. BiografiaFill d'una família de camperols catòlics, el 1876 ingressà a l'Acadèmia Militar de Saint-Cyr i el 1887 a l'École Supérieure de Guerre de París, on va rebre classes des del 1906. En les seves lliçons es mostrava favorable als desplegaments tàctics defensius i al desenvolupament de les línies fortificades. El 1912 assolí la graduació de coronel. Primera Guerra MundialEn esclatar la Primera Guerra Mundial el 1914 estava pendent de retirar-se, però l'ascendiren a general, i, amb el comandament del II Exèrcit francès, va intervenir en la victòria de Xampanya, el setembre de 1915, i l'any següent en la defensa de Verdun, on comptà en les seves files amb el futur general Charles de Gaulle.[1] La forma en què dirigí les operacions militars d'aquesta batalla, que va durar deu mesos, li van fer guanyar el respecte i l'admiració dels francesos. Gràcies a això, quan mesos més tard el descontentament i desencoratgement de les tropes provocà una sèrie d'amotinaments, fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit en substitució de Robert-Georges Nivelle, que havia fracassat en l'ofensiva del Chemin des Dames. Va millorar les condicions de vida dels soldats, encara que reprimí amb duresa els amotinats, reorganitzà la institució i tornà la confiança a les tropes. Fins al final de la guerra es va mantenir en el càrrec, tot i que des d'abril de 1918 restà a les ordres del general Ferdinand Foch, quan aquest, que era el seu cap d'Estat Major, fou nomenat pels aliats generalíssim suprem dels exèrcits del front occidental, que van detenir l'última ofensiva alemanya i protagonitzaren la contraofensiva que els obligà a l'armistici. Al novembre de l'any 1918, Pétain va rebre el bastó de mariscal. Guerra del Rif.jpg) No tornà a entrar en acció fins al 1925, quan fou enviat al Marroc per combatre en la Guerra del Rif al rifeny Abd el-Krim, a qui va sotmetre el 1926.[1] Posteriorment fou inspector general de l'Exèrcit, ministre de Guerra en el govern de Gaston Doumergue i, el 1939, ambaixador en l'Espanya de Franco. Segona Guerra MundialDesprés de la derrota del maig de 1940 de l'exèrcit francès davant de l'alemany, fou nomenat ministre d'Estat i vicepresident del consell de ministres del govern de Paul Reynaud. Quan aquest va dimitir, es va fer càrrec de la presidència i hagué de negociar l'armistici amb els alemanys a Compiègne.[1] Més tard es va reunir amb Adolf Hitler a Montoire, amb qui va pactar un règim de col·laboració.[1] Va traslladar la capital del nou estat a Vichy (la França de Vichy), adoptà el títol de Cap d'Estat (i no pas el de President de la República francesa), i l'Assemblea li va donar poders plens per governar la França no ocupada. Arribat aquest punt, el llavors Cap d'Estat va començar una "Revolució nacional" sota el lema «Treball, família, pàtria»,[1] semblant en molts aspectes al govern autoritari, catòlic i tradicionalista del general Franco a Espanya i de Salazar a Portugal. Durant la seva estada com a ambaixador davant el govern de Franco a Espanya el 1939-1940, el mateix Pétain va admirar el seu règim. Durant l'estiu de 1940, Pétain comptava amb el suport de bona part de la població francesa, convençuda que havia salvat França de la destrucció total. Tanmateix, restà en evidència quan Charles de Gaulle inicià les crides a la Resistència des de Londres i quan els alemanys ocuparen, de fet, tota França. Va acceptar convertir-se en policia dels invasors, adoptant una actitud passiva (o sovint activa) davant les deportacions de jueus i donant suport al reclutament de soldats francesos per combatre amb uniforme alemany en el front rus (Divisió Carlemany). Caiguda i condemnaEl desembarcament de Normandia el 1944 i l'ofensiva posterior provocaren el col·lapse del seu règim. Presoner dels alemanys, va ser conduït al castell de Sigmaringen a Alemanya amb Pierre Laval i d'altres col·laboradors. Quan va caure el Tercer Reich, es va refugiar a Suïssa abans d'entregar-se a les autoritats franceses. Fou jutjat sota acusació d'alta traïció i condemnat a mort. No obstant, Charles de Gaulle li va commutar la condemna per cadena perpètua,[1] en atenció als seus serveis durant la Primera Guerra Mundial i a la seva edat (89 anys el 1945). Fou confinat a l'Île-d'Yeu, on va morir el 1951. Llista dels governs de Pétain fins al 1942Primer govern de Pétain, 16 de juny - 12 de juliol de 1940
Canvis
Segon govern de Pétain, 12 de juliol - 6 de setembre de 1940
Tercer govern de Pétain, 6 de setembre de 1940 - 25 de febrer de 1941
Canvis
Quart govern de Pétain, 25 de febrer - 12 d'agost de 1941
Canvis
Cinquè govern de Pétain, 12 d'agost de 1941 - 18 d'abril de 1942
Referències
Bibliografia
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Henri Philippe Pétain
|
