Juntament amb Wilhelm Stenhammar, del qual en va ser alumne breument, és considerat com un dels compositors més importants de Suècia del segle xx. Va liderar la resistència contra el romanticisme nacional de principis de segle, encarnat per figures com Alfvén, Rangström i Atterberg. Les seves obres segueixen la tradició nòrdica de Nielsen i Sibelius.[2] Però també va ser el pioner suec a abraçar la nova música que arribava d'Europa, influenciada per Schönberg, Hindemith, Stravinski, l'escola francesa en general i, especialment, Honegger.[3] Va compondre nou òperes, dos concerts per a piano, dos per a violí i dos per a violoncel, set simfonies i dotze quartets de corda, entre altres peces.
Biografia
Bosjökloster (Abadia de Bosjö) a mitjans del segle XIX
Nascut a Bosjökloster, va ser el més jove de vuit fills del jardiner Carl Magnus.[4] La seva mare Dotilda (Hilda) Karolina Pamp, feia de cuinera del castell. Malgrat ser una família humil, a la llar hi havia interès per la música. «Les cançons de la mare, els corals de l'església i el cant del rossinyol es van convertir en la tríada que va fundar la naturalesa i l'essència de la meva música», va dir Rosenberg.[5]
El 1909 finalitzà els estudis d'organista a Kalmar[6] i després va treballar com a concertista de piano, professor de composició i el 1913 com a músic d'església a Västra Vemmenhög.[7] Gràcies a una beca, el 1914 Rosenberg va poder començar a estudiar al Conservatori d'Estocolm[1] sota la direcció d'Ernst Ellberg. Entre els seus professors es poden esmentar Richard Andersson (piano),[5]Wilhelm Stenhammar (contrapunt), Ellberg (composició) i Hermann Scherchen (direcció d'orquestra). Stenhammar va incloure diverses de les primeres obres de Rosenberg en els concerts que va organitzar.[6] També va tenir una gran importància en el desenvolupament artístic de Rosenberg assistir el 1917 a una interpretació de la Quarta Simfonia de Sibelius.[5]
Com molts altres joves músics, quan es va acabar la Primera Guerra Mundial va marxar a l'Europa Central per continuar els estudis. Va fer estades a diverses ciutats com a Berlín, Dresden, Viena i a París. En aquest moment, investiga, prova coses noves, s'arrisca en terrenys perillosos.[8] El 1920 va estudiar direcció orquestral a Dresden amb Kurt Striegler i piano amb Richard Buchmayer.[2] Allà va poder escoltar la Simfonia de cambra op. 9 d'Arnold Schönberg, que es va convertir en "una experiència impactant" per a ell i el va portar a compondre el Quartet de corda núm. 1 la tardor de 1920 a París. El va dedicar a Stenhammar, que amb els anys es va convertir en un model ideal per a ell tot i que la música no tenia res a veure amb el seu mestre. Quan es va interpretar per primera vegada a Estocolm el març de 1923, va provocar un escàndol de premsa sense precedents a la història de la música sueca.[5] Va recórrer Europa i es va convertir en un destacat director d'orquestra. També va tenir contactes formatius amb Hindemith.[6]
Durant la dècada dels anys 20, Rosenberg va explorar el seu estil en un període de gran ferment artístic. A Variacions i passacaglia (1922) per a orquestra va prendre com a base les experiències de l'obra de Max Reger, a la Sonata per a piano núm.1 (1923) va buscar sensibilitat romàntica tardana. A les tres sonates per a piano següents –1925 i 1926 (núms. 2–4)–, les dues simfonies eclesiàstiques (1923 i 1924) i en la Sonata núm. 1 per a violí (1921, reelaborat el 1966) es percep una inclinació cap a la claredat i la senzillesa del neoclassicisme en la seva música.[5]
El 1921 es va casar amb la pianista Vera Josephson i es va integrar en una coneguda família cultural jueva.[8]
A la segona meitat de la dècada de 1920, va aparèixer com a director en orquestres regionals. L'any 1930 va participar en un curs de direcció a Königsberg de Hermann Scherchen.[5] A partir d'aquest moment va dirigir diversos concerts simfònics a Estocolm i Göteborg i durant les temporades 1932–34 va ser director d'orquestra i mestre de capella a la Reial Òpera d'Estocolm, per a la qual va compondre l'òpera Resa till Amerika. Després va treballar com a director convidat a molts països europeus i als Estats Units,[1] tanmateix, normalment era per dirigir les seves pròpies simfonies i obres corals.[5]
Si bé les seves primeres obres mostraven la influència de Sibelius, aviat va dirigir el camí perquè els compositors suecs s'allunyessin de l'estil romàntic tardà i es consideressin una mica radicals. La seva producció va abastar tots els gèneres, des de les seves 14 obres per a quartet de corda (1920–1972) i vuit simfonies (1917–1974, incloent-hi la Segona Grave, la Quarta, Johannes Uppenbarelse, la Cinquena, Örtagårdsmästaren i la Sisena Sinfonia Semplice) així com el Concert de piano núm. 2, i cançons. Va escriure una obra considerable per al teatre (al voltant de 50 partitures en total), incloses nou obres operístiques.[1]
Hilding Rosenberg abans del 1949
El seu concert per a violí forma part de la banda sonora de la pel·lícula de 1936 Intermezzo. També va compondre música per a la pel·lícula de BergmanHets.
Rosenberg va ser vicepresident de la Reial Acadèmia de Música des de 1951, va rebre un doctorat honorari per la Universitat d'Uppsala el 1951 i va ser membre honorari de l'ISCM.[6]
Simfonia núm. 8 In candidum, per a cor mixt i orquestra (1974; Vilhelm Ekelund; rev. 1980 com a Sinfonia serena)
Concertants
Suite en re major, op. 13 (1922, versió per a violí i orquestra)
Concert per a violí núm. 1, op. 22 (1924)
Concert per a trompeta, op. 47 (1928)
Variació macabra sobre tema propi per a violí i orquestra (1929, de la música de Dåren och döden, op. 50, revisada el 1953 per a violí i orquestra petita)
↑ 6,06,16,26,3(anglès) Percy, Gösta. Leading Swedish Composers of the Twentieth Century - Hilding Rosenberg. a: Swedish music - past and present. Estocolm, Musikrevy, 1967?. Número OCLC: 585452.
