L'homofòbia liberal és un grau d'homofòbia^[1] que tolera l'homosexualitat mentre es mantingui oculta. Així, defenen que l'Estat es limite a respectar la seua vida privada, sense donar-los més importància en les institucions, és a dir, sense que puguen fer quelcom en la vida pública.^[2]

Autors com Alberto Mira (1965–) i Daniel Borrillo (1961–) ho utilitzen com un tipus d'homofòbia, prevalent en la societat espanyola des de la dècada de 1980 i hereva de l'homofòbia de l'esquerra del segle xx, es caracteritza pel «sí, però...»: es tolera benvolentment l'homosexualitat, a condició del silenci de la condició homosexual, de l'assimilació i de l'acceptació de la «normalitat» del model heterocentrista, «pel seu propi bé». Es critica l'exhibició de les plomes per la seva visibilitat, qualsevol marca de subcultura o estètica LGBT i les manifestacions al carrer. Qualsevol transgressió de l'heteronorma és rebutjada com a victimista, consciència de gueto, activista o proselitista.^[3][4] En paraules de Mira:

El seu origen es pot trobar al segle xix i el seu major representant va ser l'endocrinòleg i escriptor espanyol Gregorio Marañón (1887-1960), que s'oposava a la criminalització de l'homosexualitat, però advocava per la seva ocultació. Durant el segle xx, aquest pensament va ser recolzat per l'esquerra. És coneguda l'opinió del polític i sociòleg madrileny Enrique Tierno Galván (1918-1986):

• Heterosexisme
• Heteronormativitat
• Heterosexualització
• Homonacionalisme
• Pinkwashing
• Reclam LGBT
• Don't ask, don't tell