Irene de Grècia (duquessa d'Aosta)
Irene de Grècia, duquessa d'Aosta (Atenes 1904 - Florència 1974). Duquessa d'Aosta (1939 - 1974). Princesa de Grècia i de Dinamarca amb el tractament d'altesa reial. Fou filla del rei Constantí I de Grècia i de la princesa Sofia de Prússia, essent neta del rei Jordi I de Grècia i de la gran duquessa Olga de Rússia; i per via materna, ho era del kàiser Frederic III de Prússia i de la princesa reial Victòria del Regne Unit.[1] Visqué una vida molt dura a conseqüència de la inestabilitat política italiana i grega. L'any 1917 s'enfrontà al seu primer exili conseqüència de l'expulsió dels seus pares de Grècia.[2] L'any 1923 fou compromesa en matrimoni amb el príncep Nicolau de Romania, fill del rei Ferran I de Romania, compromís que fou desfet. L'any 1927 fou compromesa amb el príncep Cristià de Schaumburg-Lippe compromís que també fou desfet, i no fou fins al 1939 que es casà a Florència amb el príncep Aimó de Savoia-Aosta, duc de Spoleto i, des de 1942 duc d'Aosta. La parella tingué un únic fill:[1][3]
L'any 1941 Adolf Hitler proposà a Aimone de Savoia la corona del nou reialme de Croàcia i així de 1941 a 1943 Irene i Aimone foren reis de Croàcia des de Florència.[3][1] A mesura que la Segona Guerra Mundial arribava a les seves acaballes la princesa Irene i el seu fill foren transportats a diferents camps de concentració, primer a Pavía i després a Hirschegg a Alemanya. L'alliberament, coincidí amb la caiguda de la monarquia italiana i un breu exili a Suïssa, mentrestant el seu marit morí a l'Argentina on havia marxat després del plesbicit monàrquic.[3] El retorn a Itàlia es produí el 1948 enmig d'una important penúria mateiral, tot i així fou capaç de reedreçar la hisenda dels Aosta i recuperar la majoria de les propietats agrícoles que posseïa el Ducat d'Aosta.[3] L'any 1972 fou declarada ciutadana d'honor de la ciutat de Florència per l'ajuda que prestà durant les innundacions de la ciutat. Morí a Fiesole el 1974 i fou enterrada a la finca familiar de Il Borro a la localitat d'Arezzo; més tard, les restes foren portades a la Basílica de Superga (Torí).[1][4] Referències
|