|
Llengua altai
L'altai és una llengua turquesa parlada per unes 70.000 persones a la Federació Russa, concretament a la república de l'Altai (on és llengua oficial juntament amb el rus), al límit entre Rússia, la Xina i Mongòlia. Hi existeixen dos dialectes principals: el septentrional i el meridional. Quan parlem de Gorno-Altai estem identificant el subgrup de llengües parlades a les muntanyes Altai.[1] L'altai va fer servir l'alfabet llatí entre 1928 i 1938, i des d'aquesta data utilitza l'alfabet ciríl·lic (amb 4 lletres extra afegides: Јј, Ҥҥ, Ӧӧ, Ӱӱ). NombreSegons el cens del soviètic del 1959 eren 45,300, i d'ells el 88,7% parlaven la llengua materna. En el del 1979 ja eren 60.000, dels quals 50.203 vivien a la regió autònoma. eren uns 71.000 segons el cens soviètic del 1989. D'ells, el 87,2% parlen l'idioma i el 99% viu a la república. Aquesta llengua van ser conegudes com a Oirot (ойрот) abans de 1948.[2] Divisió dialectalEs divideixen en dos grups de dialectes sots dividits en grups seoks (òs):
Situació legalLa llengua oficial a la república és el rus, amb l'altaic amb un petit estatut de protecció que el 1991 han intentat fer cooficial. Hi ha un diari en Altai, Altaidyn Cholmony (Estrella d'Altai, 1922). La ràdio local emet dos programes en rus i en altai. Des del 1990 també hi ha una editorial per fer llibres i d'altre material escolar i didàctic en altai Uch-Sumer, dirigida per Vyacheslav S. Torbokov (1956), president a Altai de la Unió d'Escriptors russos.[1] Literatura altaiLes lluites amb els xinesos i mongols es reflectiren en la literatura popular: èpiques heroiques, contes, cançons, llegendes i proverbis. En el segle xix l'il·lustrat i missioner M. V. Chevalkov fou molt actiu en el recull de la literatura popular altaica i cap al 1840 els va adaptar l'alfabet ciríl·lic, i entre finals del segle xix i començaments del XX es troben els autors M. Jutkanakov, Sh. Shunekov i N. Uglashev.[5] Durant els anys 20 es desenvolupà la literatura altaica amb autors com M. V. Mundus-Edokov, autor de La núvia (1927) i Abans i ara (1928), i P. A. Chagat-Strojev (1887-1937), membre del Comité Central del Partit a Altai, amb els poemes L'heroi savi (1926) i Qara Qorum (1929). Durant els anys 30 i 40 el moviment fou continuat per P. V. Kuchijak (1897-1943), autor de La lluita (1932), Cheinesh (1940), Dos guàrdies (1950), el poema Arbachy (1933) i La vall del diable (1945).[6] Posteriorment destacarien Chalchik Chunizhekov (1898-1973) amb Tuudi (1947), homenatge al skazitel (cantant folklòric) N. U. Ulugashev, i la novel·la Munduzak (1962); A. Sarujeva (1914) i els poemes Syrga (1960) i El meu Altai (1957); S. Surazakov (1925) amb El senyor de les muntanyes (1962); A. Adarov (1932) amb La terra on neix el sol (1964) i Cançons del cor (1958); Ivan Shodoev (1914) veterà de guerra i a utor de contes per a nens. L. Kokyshev (1933) amb la novel·la Arina (1959), i E. Palkin (1934) amb Així és el costum (1959). Alexei G. Kalkin (1925-1998) narrador folklòric i cantant de l'heroi èpic Maadai Kara. El filòlegSazon S. Surazakov (1925-1995) autor dels 10 volums de la sèrie Altai Baatyrlar i recercador de l'obra folklòrica Maadai Kara. Referències
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
