|
Miguel Gallardo
Miguel Gallardo (Lleida, 27 de desembre de 1955 - Barcelona, 21 de febrer de 2022),[1] nom de ploma de Miguel Ángel Gallardo i Paredes, fou un dibuixant i guionista de còmic català, i també dissenyador, publicista i il·lustrador.[2] El seu personatge més popular i emblemàtic és Makoki, que forma part del còmic underground de la dècada del 1980.[3] El 2014 va guanyar el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona per la seva llarga trajectòria professional en el món del còmic.[4] BiografiaAficionat als còmics des de petit,[5] d'adolescent ja volia ser ninotaire. Influït per revistes com El Globo o Zeppelín, que publicaven còmics d'autors com Breccia, Crepax, Mordillo o Pratt, i autors estatunidencs de diversos estils, finalment va decidir traslladar-se a Barcelona a estudiar a l'Escola Massana d'Arts i Oficis.[6] Allà la seva primera feina va ser en un estudi d'animació publicitària, on va conèixer Juan Mediavilla, amb qui va fer les primeres passes professionals i amb qui va moure's per l'ambient contracultural de la ciutat del final de la dictadura franquista.[7] A la revista mensual Star és on va publicar les seves primeres pàgines l'any 1974.[8] L'any 1977 va començar a treballar com a ninotaire amb la creació de Makoki, un quinqui que s'havia fugat d'una sessió d'electroxocs en un frenopàtic,[6] i va dirigir la primera etapa de la revista de còmic Makoki (1982). Juntament amb Mediavilla va participar en la fundació i desenvolupament de la revista El Víbora (1979-2005), amb la que es va donar a conèixer durant la dècada del 1980. A mitjans de la dècada següent[8] va deixar una mica de banda l'humor i va començar a dedicar-se a la il·lustració de manera quasi exclusiva; publica la seva obra en diaris com La Vanguardia, Herald Tribune, The New York Times, The New Yorker, The Washington Post o El País, i els seus últims còmics són de caràcter autobiogràfic, com Un largo silencio (1998), a partir de les memòries del seu pare, un excombatent republicà,[8] o Maria i jo (2007), que tracta el tema de l'autisme a través de la seva filla Maria,[9] del qual se'n van vendre 20.000 exemplars, es va traduir a una desena d'idiomes i se'n va fer un documental homònim el 2010.[6] L'any 2008 va guanyar el Premi Nacional de Còmic per Maria i jo,[10] i el 2013 va rebre el Premi Gràffica, juntament amb l'editorial Astiberri.[11] El Nadal del 2013 va ser acomiadat de La Vanguardia, juntament amb altres companys.[12] La història de Maria i jo va comptar amb una segona entrega, Maria fa 20 anys.[6] L'any 2019 va il·lustrar el llibre Rubianes, solamente: Los mejores monólogos ilustrados, nene, una recopilació de monòlegs de l'actor Pepe Rubianes.[13] Miguel Gallardo, va morir a Barcelona a l'edat de seixanta-sis anys víctima d'un tumor cerebral diagnosticat des del 2020.[14][15] Havia relatat la seva convivència amb la malaltia a l'obra Algo extraño me pasó camino de casa.[6] L'organització del festival Animac, que tenia previst guardonar-lo amb el Premi Trajectòria 2022, va decidir rendir-li un homenatge en el marc de la seva 26a edició, que se celebrà a Lleida del 3 al 6 de març. A més, juntament amb el Museu d'Art Jaume Morera, li dedicà una exposició a La Llotja amb una part representativa de la col·lecció d'originals i reproduccions que l'artista va donar el 2020 a la Paeria, amb destí als fons del museu.[16] En el Saló Internacional del Còmic de Barcelona de 2022 se li dedicà una exposició d'homenatge,[17] i el 9 de juny de 2022, l'Ajuntament de Barcelona li lliurà la Medalla d’Or al Mèrit Cultural a títol pòstum.[18]La Biblioteca de Catalunya va rebre al gener de 2024 un ampli fons gràfic del dibuixant que consta de 61 pàgines d'historietes originals i 30 esbossos de diferents obres.[19] Obra publicadaÀlbums, comic-books i llibres d'historietes publicats per Gallardo:[3]
Referències
Bibliografia
Vegeu també
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.jpg)
