El regne de Kanem-Bornu fou un estat successor de l'Imperi de Kanem i regit per la mateixa dinastia. Fou el període entre l'imperi de Kanem ple i centrat a la regió de Kanem, i el període del sultanat de Bornu centrat a Bornu. El regne de Kanem-Bornu va estar inicialment centrat a Bornu però va retornar en alguns moments a Kanem i la seva dinastia era originària de Kanem i per això el seu doble nom.

Els kanuris de Kanem, derrotats pels bulales i expulsats del Kanem entre 1376 i 1388, es van desplaçar a l'oest del llac Txad. Durant prop d'un segle van governar alguns territoris però sense unitat, fins que vers el 1470 el mai Ali Gazi va unificar la dinastia regnant, va consolidar els seus dominis i va fundar l'estat de Bornu, amb capital a Birni N'gazargamu, a la riba del riu Yo. Ali Gazi va regnar fins a finals de segle i va enfortir l'estat que se sentia prou fort per passar a l'ofensiva contra els bulales que dominaven Kanem als que va atacar en alguna expedició; el va succeir el seu fill Idris II Katakarnabi que va seguir l'ofensiva i vers el 1507 va conquerir l'antiga capital N'jimi, Nijmi o N'jimi, va sotmetre als bulales i l'antic Kanem va esdevenir una província del regne, però la capital no es va modificar i va restar al Bornu i un khalifa (delegat) es va instal·lar a N'jimi. Els sobirans es continuaven titulant "mai".

Al segle xvi hi va haver alguns mais especialment capacitats com Mohammad (1526-1545 o 1515-1538,^[1] Dunama VI (1546-1563 o 1539-1557) i Abdullah III (1563-1573 o 1557-1564), que van engrandir el regne, ajudats després per la desaparició de l'imperi songhay (el seu rival al Sàhara occidental) davant els marroquins (1592). El sobirà més important fou Idris III Alaoma (1580-1602) que va portar les seves tropes fins a Kano i va sotmetre al sultà de l'Aïr i als tubus; va haver de dirigir cinc expedicions contra els bulales revoltats i encara que els va derrotar aquestes lluites van afeblir el regne. Després del seu regnat els bulales es van independitzar altre cop per ser ràpidament sotmesos pels tunjurs vinguts de la Regió d'Ouaddaï, i van emigrar a la regió de Bahr al-Ghazal i més tard van retornar al Fitri d'on havien vingut; però en general van seguir dos segles de certa pau, encara que a mitjan segle xvii els tuaregs i els kawararafa van atacar la capital però sense èxit; al final del segle xvii els tunjur foren derrotats i van esdevenir tributaris de Bornu, i el seu cap, amb residència a Mao, va agafar el títol d'alifa (delegat). Es coneixen diverses fams al segle xvii i XVIII, una de les quals va durar set anys. A la segona meitat del segle xviii el sultà Muhammad II al-Amin de Baguirmi (1749-1784) va conquerir una part del Kanem.

Al segle xix la guerra fulani a l'oest, va tenir repercussions a Bornu, i el domini sobre els estats hausses (entre Bornu i Sokoto) va ser disputada. El 1808 els fulanis del país, reunits a Gujba, van derrotar el mai Ahmad ibn Ali i van saquejar la capital Birni N'gazargamu. Un dels caps vencedors va fundar la ciutat i emirat de Katagum amb el nom de Sarkin Bornu. Ahmad va fugir al Kanem on va demanar ajut al notable cap local Muhammad al-Amin al-Kanemi, que gaudia de gran prestigi pels seus viatges i els seus coneixements. Muhammad va restablir efímerament a Ahmad però aquest va morir al cap de molt poc; els fulanis, temporalment rebutjats, van retornar a la seva mort, i el fill i successor Dunama IX Lefiami va demanar altre cop ajut a al-Kanemi.

Muhammad va vèncer als fulanis i a Baguirmi i va restaurar a Dunama com a sobirà del Bornu, però després va mantenir nominalment la dinastia com a sobirana del Kanem-Bornu, mentre ell mateix es va instal·lar a Kukawa com a verdader sobirà del país, sent el verdader poder a l'ombra de l'estat; el 1822 al-Kanemi va rebre la visita de l'explorador Denham; el 1826 va intentar restablir l'autoritat del Bornu-Kanem sobre els estats hausses sense gaire èxit, i finalment, derrotat, va morir vers el 1837. El va succeir el seu fill gran Umar, que va concertar la pau amb els fulanis. Durant les negociacions el sobirà de Bornu i Kanem, Ibrahim IV de Kanem va intentar obtenir l'ajut del Sultanat d'Ouadai per expulsar els kanemites però el complot va fracassar i Ibrahim fou executat (1846) i el seu fill Ali IV Dalatumi va morir en combat; llavors Umar Shehu va agafar de iure el títol que ja tenia de facto, el de sobirà de Bornu (Bornu-Kanem); oficialment el títol adoptat fou el de Shehu (xeic) i va establir la dinastia Kanembu amb seu a Kukawa^[2] Per la història posterior vegeu: Sultanat de Bornu

• Shillington, Kevin. Encyclopedia of African History Volume 1 A-G. Nova York: Routledge, 2005, p. 1912 pages. ISBN 1-57958-245-1. 
• Kanem-Borno, in Thomas Collelo, ed. Chad: A Country Study. Washington: GPO for the Library of Congress, 1988.
• Lange, Dierk: "The Chad region as a crossroads", in: M. Elfasi (Hg.), General History of Africa, vol. III, UNESCO, London 1988, p. 436-460.
• Lange, Dierk, "The kingdoms and peoples of Chad", in: D. T. Niane (ed.), General History of Africa, vol. IV, UNESCO, London 1984, p. 238-265
• Barkindo, Bawuro, "The early states of the Central Sudan: Kanem, Borno and some of their neighbours to c. 1500 A.D.", in: J. Ajayi und M. Crowder (Hg.), History of West Africa, Bd. I, 3. Ausg. Harlow 1985, 225-254.
• Lange, Dierk, Ancient Kingdoms of West Africa: Africa-Centred and Canaanite-Israelite Perspectives, Dettelbach 2004. (el llibre insinua un origen precristià de Kanem connectat a l'expansió fenícia)
• Urvoy, Yves, L'empire du Bornou, Paris 1949.
• Lange, Dierk, "Immigration of the Chadic-speaking Sao towards 600 BCE" Borno Museum Society Newsletter, 72-75 (2008), 84-106.

• Timeline of rulers