Per definició general, s'anomena vernís la substància líquida i transparent, de composició resinosa,^{[nota 1]} usada per a cobrir superfícies amb una pel·lícula brillant i protectora.^[1] Més en concret, en terrisseria i ceràmica, es diu vernís la suspensió col·loidal que s'aplica, generalment en estat cru, en la superfície de les peces en elaboració, i que una vegada cuites els donarà una lluentor característica i els servirà d'impermeabilitzant.

En la producció ceràmica, és important diferenciar l'antic vernís no vitri,^{[nota 2]} característic de la fàbrica clàssica grega, la terra sigillata romana i altres ceràmiques itàliques, del vernís vitri comú a les diferents tècniques emprades en les peces vidriades.

Diferents especialistes coincideixen que el vernís antic, usat en les ceràmiques gregues i itàliques de figures negres, figures vermelles i obra amb vernís negre, així com en la terra sigillata romana, s'aconseguia a partir d'argiles desfloculades,^{[nota 3]} a les quals és probable que s'afegissin aglutinants orgànics. La característica diferenciadora del vernís clàssic amb el vitri rau que aquell no vitrifica durant la cuita per mancar de components de sílexs.^[2]

Anomenat així per ser la seva base l'estany fos amb plom, als quals s'afegeixen sal, sorra i aigua. S'utilitza després de la primera cocció, banyant (per immersió o abocament) les peces, que després, després de la segona cuita, es presenten amb un esmalt blanc característic (blanc estannífer).^[3]

Aquesta tècnica ornamental molt usada a Roma i paral·lela a la del vernís negre, s'aconseguia banyant les peces amb un vernís antic ric en òxids metàl·lics (Fe O), que produïen efectes iridescents després de la cocció.^[2]

El vernís negre forma part del conjunt de vernissos antics; s'obtenia en força d'argiles riques en ferro cuites en atmosfera reductora.^[4]

Rep tal nom pel plom que forma part de la seva composició, juntament amb sal i sorra molts i barrejats amb aigua. El vernís plumbífer o plumbi (amb el qual es banyen les peces en cru i abans de la cuita) produeix un vidrat brillant i transparent que permet conservar els colors originals del fang o de l'engalba. També es poden aconseguir coloracions afegint-hi prèviament els òxids metàl·lics corresponents.^[5]

Les superfícies ceràmiques cobertes amb aquesta tècnica de decoració, similar a la del vernís negre i el vernís enlluernador, és a dir, partint d'un vernís antic ric en pigments de ferro, després de ser cuits en oxidació presenten tons vermellosos.^[2]

Com s'ha vist, en el llenguatge ceràmic, vernís és un terme amb un significat ampli i controvertit,^[6] segons el context. També s'hi aplica el significat d'engalba fundent, i fins i tot se sol utilitzar com a sinònim d'esmalt ceràmic o vidrat.^[7]

En l'aspecte tècnic artesanal, sembla comú a totes les cultures que, per a elaborar el vernís, es parteixi d'una selecció d'argiles naturals a les quals s'afegeix aigua i algun desfloculador, separant la part més interessant de la barbotina, normalment la capa intermèdia després que reposi la suspensió. Depenent del contingut en òxids, de l'atmosfera de cocció i la temperatura s'obtindrà un envernissat de diferent color, i s'arribarà a una veritable vitrificació quan la temperatura és elevada.

• Vernís de Pasto.
• Engalba.
• Esmalt.

• Diccionario de términos cerámicos y de alfarería. Agrija Edicions, 2008. ISBN 84-96191-07-9. 
• Tecnología de los materiales cerámicos. Edicions Díaz de Sants, 2005. ISBN 978-84-79787-226. 
• Diccionario de materiales cerámicos. Sotsdirecció General de Museus. Ministeri d'Educació, Cultura i Esport. Secretaria General Tècnica. Centre de Publicacions, 2002. ISBN 84-36936-388. 
• Diccionario de Términos de Arte. Anaya, 1993. ISBN 84-7838-388-3. 
• Gale, John. Cerámica. Piràmide, 1999. ISBN 978-84-36813-005. 

• Vernissos sintètics: estudi comparatiu de vernissos sintètics utilitzats en la restauració de ceràmiques, estudi d'Astrid Caroca Rodríguez. Arxivat 2016-01-22 a Wayback Machine. Consultat el 4 de setembre de 2012.

Viccionari