Cançon
Una cançon (var. chançon; del latin: cantio[1]) es una composicion musicala que conten un tèxte e una melodia destinada a èsser interpretada per la votz umana, de còps acompanhada d'instruments musicals.[2]
Origina e istòria
Las primièras traças de la cançon
La cançon a de rasics fòrça ancianas, ligadas a las primièras formas de comunicacion poetica e musicala. Dins l’Antiquitat, los Grècs e los Romans utilizavan la poesia lirica, que sovent se cantava amb acompanhament d’instruments coma la lira o l’aulòs. De rites religioses, de celebracions e de poèmas epics coma l’Iliada d’Omèr èran tanben mes en musica. Aquelas tradicions fondèron las basas de la cançon coma forma artistica.[3]
La cançon a l'Edat Mejana
L’Edat Mejana vegèt la florison de las cançons dels trobadors en Occitània. Bernat de Ventadorn, un dels mai grands poètas de l’epòca, creèt de cançons dedicadas a l’amor cortés, coma Can vei la lauzeta mover.[4] Lo tèma central de l’amor inacessible èra fòrça recurrent dins las cançons trobadorescas. Jaufré Rudèl, per exemple, es conegut per sos tèxtes sus l’amor de luènh.[5]
Dins lo nòrd d’Euròpa, los trobaires franceses e los Minnesänger alemands desvolopèron d'estils similars, inspirats de las tradicions occitanas, mas adaptadas a lors culturas. Lo Carmina Burana, un recuèlh de poesias religiosas e secularas dels sègles xi e xii, es un exemple màger de cançons liturgicas e profanas dins lo mond latin medieval.[6]
La cançon a la Renaissença
La Renaissença, que comencèt al sègle xv, marca un apogèu per la cançon polifonica. En França, Clément Janequin utilizèt l’art de la descripcion dins de cançons coma La Guerre, que representa sonicament una batalha.[7] Josquin des Prez, considerat coma un dels màgers compositors de l’epòca, creèt de cançons polifonicas que ligavan tèxtes e melodias amb una nòva sensibilitat.[8]
Lo madrigal italian, inspirat de la poesia de Petrarca, floriguèt dins las òbras de compositors coma Luca Marenzio e Carlo Gesualdo. Aqueste darrièr introduguèt una cromatica fòrça audaciosa dins sas cançons, coma dins lo madrigal Moro, lasso.[9] La cançon renaissenta revolucionèt lo rapòrt entre tèxte e musica, en establint una harmonia mai estrecha entre l’expression poetica e melodica.
La cançon durant lo periòde barròc
Amb l’arribada del periòde barroc (sègles xvii e xviii), la cançon s’estructurèt en doas tendéncias majoras: la cançon populara, que contunhava de se transmetre oralament dins las comunautats, e las formas mai elaboradas per las corts e los salons. En França, los airs de cour de Michel Lambert èran fòrça apreciats per lor simplicitat eleganta e lor acompanhament minimalista amb lo laüt.[10]
Dins l'Itàlia barròca, Claudio Monteverdi foguèt un pionier de la transicion entre la Renaissença e lo Barròc. Sos madrigals e operas, coma L’Orfeo, representan una revolucion dins l’expression dramatica de la musica vocala.[11]
La cançon baròcca integrèt tanben de tematicas religiosas dins de formas coma la cantata, especialament en Alemanha amb Johann Sebastian Bach. Aquelas òbras, sovent compausadas per de congregacions religiosas, mesclavan poesia e teologia dins una armonia extrèmament elaborada.[12]
Tipes de cançon
- Canso
- Cançon
- Cantiga medievala
- Cant liric
- Cant coral sacrat
- Cant gregorian
- Imne
- Musica folclorica
- Pop
Referéncias
- ↑ Academia Occitana-Consistòri del Gai Saber (2008–2024). Diccionari General de la Lenga Occitana (DGLO), p. 146.
- ↑ «The New Shorter Oxford English Dictionary», 1993, p. 2947. Oxford University Press. ISBN: 0198612710.
- ↑ Dupont (2015). Histoire de la musique antique. París: Gallimard,, p. 87.
- ↑ Aubry, Les troubadours et l’amour courtois, Paris: PUF, 1998, p. 45
- ↑ Boutière, (1964). Biographies des troubadours. París: Nizet, p. 134.
- ↑ Apel (1990). Gregorian Chant. Cambridge: Harvard University Press.
- ↑ Reese (1954). Music in the Renaissance. Nòva York: Norton, p. 223.
- ↑ Grove (1980). The New Grove Dictionary of Music and Musicians. vol. 9. Londres: Macmillan, p. 572.
- ↑ Einstein (1949). The Italian Madrigal. Princeton University Press, p. 398.
- ↑ Bukofzer, Music in the Baroque Era, New York: Norton, 1947, p. 124
- ↑ Carter, (2002). Monteverdi and the End of the Renaissance. Oxford: Oxford University Press, p. 56.
- ↑ Wolff (2000). Johann Sebastian Bach: The Learned Musician. Nòva York: Norton,, p. 312.
Articles connèxes
Content Disclaimer
Informasi ini disarikan dari Wikipedia dan disajikan kembali untuk tujuan edukasi. Konten tersedia di bawah lisensi CC BY-SA 3.0. Kami tidak bertanggung jawab atas ketidakakuratan data yang bersumber dari kontribusi publik tersebut.
- The information displayed on this website is sourced in part or in whole from Wikipedia and has been adapted for the purpose of restating it. We strive to provide accurate and relevant information, however:
- There is no guarantee of absolute accuracy. Wikipedia is an open, collaborative project that can be edited by anyone, so information is subject to change.
- It is not intended to constitute professional advice. The content displayed is for informational and educational purposes only. For important decisions (e.g., medical, legal, or financial), please consult a professional.
- Content copyright. Wikipedia is licensed under the Creative Commons Attribution-ShareAlike License (CC BY-SA). This means that content may be reused with appropriate attribution and shared under a similar license.
- Responsible use. Any risk arising from the use of information from this website is entirely the responsibility of the user.
