|
Àngel Samblancat i Salanova
Àngel Samblancat i Casanova (Graus, Ribagorça, 1 de març del 1885[1] - Ciutat de Mèxic, 24 de febrer del 1963[2]) va ser un polític anarquista i nacionalista aragonès. BiografiaFill d'una família petit burgesa carlina, fou internat en un seminari, però es va escapar i s'establí a Barcelona quan era infant, i estudià dret a la Universitat de Barcelona. Es va moure entre cercles anarquistes, i col·laborà als diaris El Intransigente (1913), La Ira (amb Federico Urales), El Diluvio, Solidaridad Obrera, La Publicidad, L'Esquella de la Torratxa, El Mercantil Valenciano i La Campana de Gràcia. També va escriure diversos llibres de caràcter anarquitzant i anticlerical. El 1914 fou candidat a Corts per la candidatura Renovació Republicana, amb el doctor Jaume Queraltó i Ros. L'abril de 1915 ingressà al Bloc Republicà Autonomista, el 1916 va formar part de la candidatura Reivindicació Republicana Autonomista amb Gabriel Alomar i Francesc Layret, i el 1917 milità en el Partit Republicà Català. Es va apropar a la CNT i participà en la vaga general de 1917, raó per la qual el 1919 fou desterrat a Madrid. El 1930 signà el Manifest d'Intel·ligència Republicana i fou membre del Comitè Pro Llibertat, i fou elegit diputat per la província de Barcelona a les eleccions generals espanyoles de 1931 dins l'ERC, però que abandonà per a formar l'Extrema Esquerra Republicana amb Eduardo Barriobero y Herrán. En esclatar la guerra civil espanyola, participà en la confiscació del Palau de Justícia. Fou el primer president de l'Oficina Jurídica creada l'agost del 1936, i després del Tribunal Popular Especial que actuà en el vapor Uruguai, que fou el braç de la justícia revolucionària. En acabar la guerra es va exiliar a Mèxic. Obres
Referències
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||||
.svg){kind=small}
