|
Salvador Albert i Pey
Salvador Albert i Pey (Palamós, Baix Empordà, 2 de desembre de 1868[1] - Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 1944) va ser un polític i escriptor català.[2]Fill de Joan Albert i Gubert natural de La Bisbal d'Empordà i de Dolors Pey i Llobet de Sant Llorenç de Morunys. Es va casar l'any 1891a Sant Feliu de Guíxols amb Aurora Sala i Albert.[3] Acció políticaEstudià dret, però no acabà la carrera. De jove va militar en el republicanisme possibilista, representat primer per la UFNR i després pel Partit Republicà Català. A les eleccions generals espanyoles de 1910 i 1914 fou elegit diputat per La Bisbal, fent-se famós a tot el país per superar el que en principi era el gran favorit, Francesc Cambó.[2] Gràcies als electors de Sant Feliu de Guíxols, que el van triar massivament, va anar revalidant l'acta de diputat a les eleccions de 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923. En aquestes conteses sovint participava de coalicions republicanes, d'esquerres i catalanistes. Juntament amb Joaquim Salvatella formava part de l'anomenat "baluard empordanès" per la fidelitat que els mostraven els seus electors.[2] Proclamada la Segona República Espanyola, fou elegit diputat a les eleccions generals espanyoles de 1931 per ERC, essent el candidat amb més vots de tota la província de Girona. Just després fou nomenat ambaixador espanyol a Bèlgica (1931-1934).[2] Després de la guerra civil espanyola va romandre empresonat a Girona a la mateixa cel·la que Carles Rahola i Llorens, i fou alliberat poc abans de morir. ObresVan destacar els seus estudis sobre Amiel i Ibsen i col·laborà a la Revista de Catalunya, La Publicitat, La Jornada, i El Imparcial de Madrid.[2] També va escriure poemes molt influïts per Joan Maragall Poesia
Novel·la
Teatre
Assaig
Fons personalEl seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Consta de 40 cartes de Salvador Albert i Pey adreçades a Encarnació Gimeno entre 1929 i 1942. Inclou també 3 cartes d'Aurora Sala, esposa de Salvador Albert, i 1 cara de Salvador Albert a Joan Borrell i Nicolau (1931). El contingut de la correspondència és privat.[5] Referències
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||
.svg){kind=small}
