Compta en la seva llarga carrera amb prop més de set-centes cançons enregistrades. Com a actriu va participar en una desena de comèdies musicals i operetes, una quarantena de pel·lícules, una trentena de sèries i telefilms, una desena de peces de teatre. A més va donar uns deu mil concerts de gala. Molt dinàmica i sempre de bona lluna durant les seves aparicions en públic, vanagloriava els mèrits del somrís, encara que encarnés papers menys còmics per al cinema i ficcions de televisió.
L'any 2004 fou ennoblida pel rei belga Albert II amb el títol de baronessa. Ha triat la divisa «La passió fa la força», una paràfrasi del lema de Bèlgica «L'únió fa la força».[1]
Biografia
De pares originaris del Brabant flamenc, emigrats cap a Brussel·les,[2] va néixer el 1928. Ja de molt jove, la seva mare, Maria de Leeuw, la inicià a l'art de les cançons fent-li escoltar el TSF, aquest llunyà antecessor de la ràdio. Son pare, Jan Corneel Cooreman, era fuster. Té un germà gran, Louis, i una germana, Jeanne.
Amb vuit anys, de constitució força fràgil, la seva mare l'inscriu en un curset de dansa. Aprèn piano i solfeig, tot continuant a l'escola primària. Participa, igualment, en gales de caritat on sol ballar i cantar sobre èxits del moment. Ben ràpid, tot s'acaba accelerant: concursos de talent a la ràdio i d'altres.
Inicis
Debuta a Brussel·les com vedet al teatre de revista Bœuf sur le Toit.[3][4] El director del cabaret parisenc del Lido l'hi va descobrir i se'n va anar cap a París l'1 de maig de 1950, on va continuar com a vedet. L'any 1951, coneix el seu manager François-Henri Bruneau, anomenat «Bruno» que esdevindrà el seu marit i mànager seu. Es van casar el 3 de febrer del 1958, a l'ajuntament de Bièvres, on s'instal·laran des de l'abril 1960 en una casa gran coneguda com La Roseraie («el roserer»).[5] Annie portarà diverses revistes als teatres del Lido i L'ABC. Endemés, acompanya la caravana del Tour de França.
L'any 1952, comença a mostrar altres facetes del seu talent: signa un contracte amb Pathé Marconi, al Festival del cinema americà de Deauville rep el Premi Maurice Chevalier, i actua en l'opereta La Route fleurie de Francis Lopez (1916-1995) amb Georges Guétary i Bourvil. Tot i continuar l'opereta, Annie Cordy obté els seus primers èxits musicals amb les cançons «Les trois bandits de Napoli», «Bonbons caramels», «Fleur de papillon», «Léon», La tantina de Burgos», «La ballade de Davy Corckett»… amb les quals copsa definitivament un lloc al panorama de la cançó francesa. Fa igualment les seves primeres aparicions a la pantalla gran amb Si Versailles m'était conté... de Sacha Guitry (9153), Poisson d'avril amb Bourvil i Louis de Funès (1954) i Bonjour sourire amb Henri Salvador (1955). El mateix any, passa de vedet a les cèlebres sales de l'Olympia i Bobino i rep el Grand Prix de l'Acadèmia Charles-Cros per la cançó »Oh Bessie!».[6] El 18 d'abril del 1956, canta per les noces de Grace Kelly i el príncep monegasc Rainier III.[7]
Després de l'èxit amb la pel·lícula Chanteur de Mexico amb Luis Mariano i Bourvil, fa un gir a les Amèriques als teatres famosos com el Plaza de Nova York, el Copacabana de Rio de Janeiro, i després a Cuba, Mèxic, Porto Rico... Se li proposa llavors un contracte per una gran comèdia musical als Estats Units, però el seu mànager i marit, no es fa gaire amb Amèrica… Per amor, el segueix, abandonant una carrera internacional força prometedora.[8]
El 9 de febrer del 1989, Annie Cordy perd el seu espòs i manager Henri Bruneau.
Artista de music-hall
Annie Cordy el 19611964 - repeticions d'Annie Cordy per a Visa pour l'amour, amb L. Mariano a Tolosa del Llenguadoc
L'any 1957, comença una nova opereta, Tête de Linotte, abans de trobar-se amb Luis Mariano a Visa pour l'Amour (19671-1964), i amb Bourvil a Ouah! Ouah! (1965). Amb Darry Cowl com a compositor i col·laborador, crea el Pic et Pioche l'any 1967 i en companyia de Pierre Doris, Indien vaut mieux que deux tu l'auras.
L'any 1964, estrena la temporada parisenca als escenaris del Bobino. Al mes de febrer del 1965, seguint els consells de Maurice Chevalier, presenta als parisencs un vertiable xou, on cada cançó dona lloc a una posada en escena, amb ballets i vestiments: 'Annie Cordy en deux acte et 32 tableaux. Un any més tard, continua amb una gira internacional que la porta de Berlín a Madrid, passant per Moscou on tornarà per dinou concerts l'any següent.
L'any 1972, crea la versió francesa de Hello, Dolly!, la qual cosa li valdrà un Award per la millor show-woman europea, trionfant així amb Nini la Chance (1976) i Envoyez la musique ! (1982)... Alhora coneix l'èxit all teatre, amb els papers de Madame Sans Gêne i Madame de Sévigné. L'any 1994, la seva interpretació de la Célestine consagra definitivament el seu talent dramàtic.
Cantant
Malgrat tot això, continua gravant cançons exitoses: Cigarettes, Whisky et P'tites Pépées (1957), Hello le soleil brille (nº 1 durant 26 setmanes al 1958), Nick nack paddy whack (1959), Salade de fruits (1959), Un clair de lune à Maubeuge (1962), Six roses (1964), Le p'tit coup de chance (1965), 'T'as vu Monte Carlo (1969), Hello, Dolly! (1972), La Bonne du curé (més d'un milió de discs venuts[9] el 1974), Frida oum papa (1975), La bébête (1976), Ça ira mieux demain (1976), Nini la chance (1976), Le kazou (1979), Señorita Raspa (1980), Tata Yoyo (1981), Cho Ka Ka O (1985), Les enfants de la terre (1998) … i continua amb les gales a un ritme desenfrenat. En una entrevista, va fins i tot revelar que, comptant les represes, els homenatges a platós de TV i les gravacions, haurà cantat prop de dos mil chançons.
A partir del 2008, participa amb altres cantants de la dècada dels 1960 fins als 1980 a les temporades 3, 6 i 8 de la gira Âge tendre et tête de bois.
Actriu de cinema
L'any 1969, Annie Cordy roda Le Passager de la pluie sota la direcció de René Clément, on desvetlla un talent pel drama fantàstic. Talent que s'acabarà confirmat amb Le chat (1971) al costat de Jean Gabin i Simone Signoret, però també amb Rue Haute (premi per la millor actriu 1976) i Un été après l'autre (1989).
Apareix igualment en diverses pel·lícules populars, com ara Elle court, elle court la banlieue (1973), La Vengeance d'une blonde (1994), Madame Édouard (2004), Disco (2008) i Le crime est notre affaire (2008), a més de doblar en francès dibuixos animats com ara Pocahontes (1995) i Germà os. En total, dinou d'aquestes pel·lícules han ultrapassat el milió d'entrades a França.
El 14 de gener del 2015 apareix a Les Souvenirs, de Jean-Paul Rouve, on Cordy actua com a protagonista, en el paper de l'àvia, al costat de Mathieu Spinosi, Michel Blanc, Chantal Lauby i Audrey Lamy. Les crítiques són unànimes i subratllen l'actuació de la cantant.[10] El 18 de maig del 2016, per primer cop, trepitja les escales del Festival de Cannes gràcies al film, Le Cancre, al costat de Paul Vecchiali, Catherine Deneuve i Mathieu Amalric.
Actriu de televisió
L'any 1981, es transforma en l'heroica recurrent a la sèrie de televisió Madame S.O.S., on hi interpreta el paper principal, com en altres sèries al llarg de la dècada. Durant els 1990, grava al costat de Charles Aznavour a Baldipata, Sans Cérémonie, Baldi et Tini et Passage du Bac. El 2003 i 2005, grava Fabien Cosma i Le Tuteur amb Roland Magdane.
Ja el 2012, interpreta Scènes de ménages, la versió francesa d'Escenas de matrimonio, venuda al canal de televisió M6. Concretament hi interpreta la Marion. Vers la fi de l'any 2013, interpreta Yvone P. en l'episodi «Pour revoir son ex-femme» de la sèrie de France 2, Y'a pas d'âge amb guió de Stéphane Marelli,[11] així com la sèrie Chefs.
Televisió
Durant els anys 1970 i 1980, Annie Cordy és la convidada més recurrent dels platós de televisió, sobretot als programes de Carpantier, Danièle Gilbert o Michel Drucker. Hi va interpretar duets amb la majoria de les grans estrelles de l'època, com ara Sacha Distel, Dalida, Petula Clark, Sheila, Jacques Dutronc, Danièle Gilbert, Mireille Matihieu o Julio Iglesias i Enric Macias, etc. Fou convidada el 1953, 1959, 1970 i 1981 a la Gala de l'union des artistes.
A la televisió s'ha convertit en un clàssic, fins al punt que se li dediquen ben sovint programes especials. En aquest sentit, cal destacar que va cantar per la nit electoral del 1969 i del 1974. Entre el 1977 i el 1978, va presentar Chansons à la carte pel canal francòfon belga RTBF. Durant l'estiu del 1985, presentarà alguns números del joc televisiu Anagram del canal privat francès TF1.
L'any 2000, participa en el concert dels Enfoirés, transmès per France 2, tot una cerimònia dedicada a la caritat i que resulta ser molt popular a França, vist que acostuma a comptar amb la presència dels artistes més importants del moment o de l'escena musical francòfona. L'any 2000 actuarà a la gira de caritat amb l'Alain Souchon i en Francis Cabrel. El 2006, l'Annie Cordy és la veu en off de Moi, Belgique, una sèrie de documentaris sobre la història de Bèlgica, difosos per l'RTBF.
L'octubre del 2010, France 3 li consagra un programa de nit, Tous vos amis sont là, presentat per Stéphane Bern, amb nombrosos convidats. Al mes de gener del 2015, France 2 li consagra un altre programa, sempre presentat per Stéphane Bern, C'est votre Vie.
Publicitat
Durant la seva carrera, l'Annie Cordy presta la seva imatge a diverses marques per a fer publicitat. Beka li proposa, per exemple, fer publicitats dels seus llits-sofà. L'any 1958 esdevé ambaixadora de la cervesa Triple Piedboeuf. Però una de les principals publicitats que ha gravat cal anar-la a buscar l'any 1960, on se li proposa un anunci de nines d'Aka, des d'on treu el seu èxit Mon Chouette Pépin. A la dècada dels 1975 reitera els anuncis de la geuze de la marca Gueze Bellevue. L'any 1975 presta la seva imatge als robots Steca. A principi del segle xxi, esdevé ambaixadora de la marca de llenceria La Croix.
Dels anys 1990 fins 2020
L'inici dels anys 1990 s'anuncien difícils, però la cantant torna a trobar el somriure gràcies al treball i l'escena. El 1998, festeja el seu 70è aniversari i els seus 50 anys de carrera professional a l'Olympia. Publica les seves memòries sota el títol Nini la Chance.[8] Apareix diverses vegades de forma remarcable per la televisió, sobretot amb Michaël Youn al Morning live d'M6, des d'on canta amb els Bratislava Boys, el "Stach, Stach", tot un èxit a França, però igualment en un esquetx del programa Frères Taloche.
Reprèn l'any 2003 la dinàmica de les gires amb el seu espectacle Que du Bonheur !, on coneix un gran èxit durant tres anys, per començar tot seguit dues noves peces de teatre, Lily et Lily (2006) i Laissez-moi sortir (2009) amb les quals marxa de gira. A partir del 2008, forma part de les temporades 3, 65, i 8 de la gira Âge tendre et Têtes de bois.
Al mes de novembre del 2011, participa en l'àlbum de Thierry Gali II amb Il était une fois, amb el suport d'UNICEF, així com, un any més tard, amb Je reprends ma route, cançó caritativa a favor de l'associació Les voix de l'enfant. El 2014, enregistra Histoire d'amours, per a l'associació Le Refuge, qui crea un col·lectiu de 200 artistes, Les Funambules.
Ja al gener del 2015 surt l'àlbum Joyeux anniversaire M'sieur Dutronc, un àlbum d'homenatge a Jacques Dutronc per un col·lectiu d'artistes que reprèn algunes de les més grans cançons del cantant. Hi participent l'Annie Cordy, Julien Doré, Nicola Sirki, Francis Cabrel, Zaz, Thomas Dutronc, Brigitte, Camélia Jordana i molts altres
Enregistra al 2015, en duet amb en Cyrille Gallais, un remake de L'indifférence, d'en Gilbert Bécaud. Sortit al maig del 2016. L'any 2016 grava un altre duet amb Michou (pels seus 85 anys i 60 del cabaret d'aquest), amb el títol 85% d'amour et 60 ans de cabaret. Actua igualment a la pel·lícula Le Cancre de i amb paul Vecchiali, Catherine Deneuve i Mathieu Amalric, projectat al Festival de Cannes.
Al juliol 2018 participa en la pel·lícula Tamara 2, i un telefilm per a France 3 Illettré.
2014: L'11 d'octubre del 2014, de les mans del rei dels belgues, Albert II, rep les lletres patents Léonie Cooreman, concessió nobiliària personal amb el títol de baronessa.[1]
2004: Ciutadana d'honor de la ciutat de Brussel·les
2018: En virtut de la celebració dels 90 anys d'Annie Cordy, la ciutat de Brussel·les li ret homenatge durant l'edició 2018 de l'Ommegang, el 8 de juliol, va batejar amb el seu nom un petit parc a costat de l'antiga estació de tren de Laken. S'hi pot veure un mural pintat per Pierre Corbeau.[14]
2021: El febrer 2021 es va decidir, després d'un referèndum popular, de canviar en honor seu el nom del túnel autoviari més llarg de Bèlgica que connecta el centre de Brussel·les amb Koekelberg. Abans era dedicat a Leopold II (1835-1909), el controvertit rei dels Belgues pel seu colonialisme selvatge al Congo. Es vol contribuir així a la reparació d'errors del passat i compensar una mica l'absència de dones al nomenclator de la Regió de Brussel·les.[15]
Les seves cançons més cèlebres visibilitzen ben sovint el seu caràcter fantasista: ha gravat més de 700 cançons a dia d'avui i n'ha obtingut dotze discs d'or.
.jpg)
_-_53Fi2382.jpg)
.jpg)
