Cronista oficial de la ciutat de Barcelona

El títol de cronista oficial de la ciutat de Barcelona es concedeix a persones rellevants de la cultura barcelonina, per designació municipal, sempre a títol personal i no per representació, amb caràcter honorífic, vitalici i no remunerat.^[1] El títol és atorgat pel ple de l'Ajuntament de Barcelona a persones que s'hagin distingit en la seva activitat professional en qualsevol tipus d'estudis, recerques, publicacions o treballs, o divulgació sobre temes relacionats amb la ciutat de Barcelona.^[2]

El primer cronista oficial de la ciutat va ser Víctor Balaguer i Cirera, nomenat el 1852, i el darrer, Joan Olivé i Vagué. Des de la mort d'Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs el 2006, no hi ha hagut cap cronista oficial de Barcelona, per bé que el Consistori barceloní proposés el títol a personalitats com Lluís Permanyer i Lladós o Josep Maria Huertas Clavería, que el van rebutjar.^[1]

Llista de Cronistes Oficials de la Ciutat de Barcelona (1852-2006)

Data de nomenament	Cronista Oficial de la Ciutat	Període com a cronista
1852	Víctor Balaguer i Cirera	1853-1901^[3]
1919	Gabriel Miró i Ferrer	1919-1922^[4]
1950	Tomàs Caballé i Clos	1950-1961^[5]
1952	Joaquim Maria de Nadal i Ferrer	1953-1972^[6]
1952	Ricard Suñé i Álvarez	pòstum^[7]
1972	Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs	1972-2006^[8]
1972	Josep Tarín Iglesias	1973-1996^[9]
1973	Joan Olivé i Vagué	1973-1980^[10]

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 Martínez Pauné, Meritxell; Colomé, Sílvia «Una década sin cronista oficial de Barcelona» (en castellà). La Vanguardia, 02-07-2016.
↑ «Reglament de concessió dels títols de cronista oficial de la ciutat de Barcelona [1979]». Ajuntament de Barcelona, 16-03-1979.
↑ Víctor Balaguer i el seu temps. L'Abadia de Montserrat, 2004. ISBN 978-84-8415-584-3.
↑ Fernando Vierna dice. «VI. CRONISTAS OFICIALES DE LAS COMUNIDADES AUTÓNOMAS DE: CANTABRIA. CATALUÑA. EXTREMADURA Y GALICIA (ESPAÑA)» (en castellà). [Consulta: 18 gener 2020].
↑ Roig i Llop, Tomàs. El meu viatge per la vida 1939-1975. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005, p. 214-215. ISBN 978-84-8415-719-9 [Consulta: 19 gener 2020].
↑ «Joaquim Maria de Nadal i Ferrer». GEC. [Consulta: 18 gener 2020].
↑ Theros, Xavier «Duelos milagrosos» (en castellà). El País [Madrid], 28-08-2012. ISSN: 1134-6582.
↑ Amiguet, Teresa «Sempronio, cronista de pluma y pincel» (en castellà). La Vanguardia, 06-12-2017.
↑ «José Tarín Iglesias, periodista» (en castellà). El País [Madrid], 11-09-1996. ISSN: 1134-6582.
↑ Permanyer, Lluís «Els cronistes oficials de Barcelona». Revista de Catalunya, Núm. 280, 2012, pàg. 59-73.

[LaVanguardia-1] 1,0 ^1,1 Martínez Pauné, Meritxell; Colomé, Sílvia «Una década sin cronista oficial de Barcelona» (en castellà). La Vanguardia, 02-07-2016.

[2] «Reglament de concessió dels títols de cronista oficial de la ciutat de Barcelona [1979]». Ajuntament de Barcelona, 16-03-1979.

[3] Víctor Balaguer i el seu temps. L'Abadia de Montserrat, 2004. ISBN 978-84-8415-584-3.

[4] Fernando Vierna dice. «VI. CRONISTAS OFICIALES DE LAS COMUNIDADES AUTÓNOMAS DE: CANTABRIA. CATALUÑA. EXTREMADURA Y GALICIA (ESPAÑA)» (en castellà). [Consulta: 18 gener 2020].

[5] Roig i Llop, Tomàs. El meu viatge per la vida 1939-1975. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005, p. 214-215. ISBN 978-84-8415-719-9 [Consulta: 19 gener 2020].

[6] «Joaquim Maria de Nadal i Ferrer». GEC. [Consulta: 18 gener 2020].

[7] Theros, Xavier «Duelos milagrosos» (en castellà). El País [Madrid], 28-08-2012. ISSN: 1134-6582.

[8] Amiguet, Teresa «Sempronio, cronista de pluma y pincel» (en castellà). La Vanguardia, 06-12-2017.

[9] «José Tarín Iglesias, periodista» (en castellà). El País [Madrid], 11-09-1996. ISSN: 1134-6582.

[10] Permanyer, Lluís «Els cronistes oficials de Barcelona». Revista de Catalunya, Núm. 280, 2012, pàg. 59-73.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

Cronista oficial de la ciutat de Barcelona

Llista de Cronistes Oficials de la Ciutat de Barcelona (1852-2006)

Referències

Information related to Cronista oficial de la ciutat de Barcelona

Portal di Ensiklopedia Dunia