S'hi ha trobat tombes i antigues cisternes excavades a les roques[4] així com tests de la Mitjana Edat de Bronze, Edat de Ferro, persa, hel·lenístic, romà, croat i aiúbida.[5]
L'assentament a Einabus data de l'era dels jebusites, però els habitants de la vila són descendents de tribus àrabs que emigraren a la zona durant el govern dels califes ortodoxes a Palestina.[6] L'antiga mesquita de la vila fou construïda en aquesta època i era dedicada a Úmar ibn al-Khattab. Fins avui, les olives i les figues segueixen sent fonts principals d'ingressos per als residents d'Einabus.[2]
L'antiga mesquita, Jama al-Arbain, fou inspeccionada en 1928 i 1942, i en una columna es va trobar inscrit el nom Abdallah i la data 625 (=1227-1228 CE).[7]
Època otomana
La vila fou incorporada a l'Imperi Otomà en 1517 amb la totalitat de Palestina, i en 1596 apareixia en els registres fiscals com a part de la nàhiya de Jabal Qubal del liwà de Nablus. Tenia una població de 49 llars musulmanes i pagava impostos sobre el blat, l'ordi, collites d'estiu, olives i cabres o ruscs.[8]
En 1838, Edward Robinson l'assenyalà en els seus viatges com una vila anomenada Ain Abus.[9] En juny de 1870 l'explorador francès Victor Guérin va trobar que la vila tenia una deu (a la que donava nom) i uns 400 habitants. Per sota de la vila hi havia una vall d'oliveres.[10] En 1882, el Survey of Western Palestine del Fons per a l'Exploració de Palestina descriu la vila (anomenada Ain Abus) com una «petita vila visible sota l'esperó de la muntanya, amb una deu a l'oest i oliveres al sud.»[11]
En 1945 la població era de 340 habitants, tots musulmans,[14] amb 4.011 dúnams de terra, segons un cens oficial de terra i de població.[15] D'aquests, 539 dúnams eren per a plantacions i terra de rec, 2,107 per a cereals,[16] mentre que 29 dúnams eren sòl edificat.[17]
