Per a altres significats sobre la ciutat, vegeu «Fes».

El fes (del turc fes del arab "Fas" del Marroc) o tarbuix (de l'àrab طربوش) és una lligadura masculina, de feltre rígid, sovint de color vermell, amb forma de con truncat i ornada d'una borla generalment negra. Impulsat per l'Imperi Otomà, l'ús del fes s'estengué durant el segle xix entre diversos grups ètnics i religiosos d'aquest imperi, dels Balcans fins al nord d'Àfrica.

El fes es va desenvolupar a un gran nivell de la moda pels sastres jueus amb un estil especial a Tunísia al segle xvii, quan les modes a Europa ja havien canviat d'una manera menys tradicional. Els artesans van involucrar als seus clients més importants, membres selectes dels suqs de moltes ciutats.

A la primera meitat del segle xix el fes era alt i ample i s'adornava amb una cinta de seda blava (glaçó), que després va ser negra i es va transformar, només en certs models, en un llarg plomall negre de fils retorçats. La lligadura va obtenir gran èxit, es va exportar i es va convertir en símbol del Magrib i bona part d'Orient Pròxim.

El fes de Tunísia, un dels més cèlebres, es compon d'una malla feta a mà amb llana cardada i filada per les dones a les cases d'Ariana, barri del nord de Tunis. S'impregna després en oli i s'envia a el-Batha, prop de Tebourba, únic taller de drapers actualment en funcionament. Les peces es reenvien a la capital per ser tenyides de vermell (abans es feia en Zaghouan) i cardada per segona vegada. Posteriorment se'ls estira i prepara amb ajuda de premses que encara es poden veure en els tallers d'alguns artesans. Finalment es posa la punta de llana on va la borla i el nínxol, marca de fàbrica.

El fes fou la lligadura gairebé universal de l'exèrcit otomà des de la dècada de 1840 fins a la revolució dels Joves Turcs, quan restà per a passeig i gala entre la tropa.^[1] Donat el prestigi otomà, el fes fou adoptat per altres exèrcits musulmans, com ara l'egipci.

Havent esdevingut el fes un símbol del soldat musulmà, i una lligadura popular al nord d'Àfrica, les tropes "indígenes" creades per les potències colonials europees en aquella zona a partir de la invasió francesa d'Algèria (1830) reberen uniformes d'estil moresc en què generalment la lligadura reglamentària era el fes o alguna de similar.^[2]

Amb el pas del temps el fes esdevingué sinònim de 'soldat indígena (àrab, amazic o negre)', de manera que a partir de la segona meitat del segle xix, amb l'expansió imperialista europea arreu del continent africà, aquesta lligadura es feu reglamentària per a les tropes autòctones de l'Àfrica negra al servei de potències colonials, fins i tot en territoris mancats de tradició musulmana, com, per exemple, el Congo Belga i l'Àfrica Austral (colònies portugueses i alemanyes incloses). A l'exèrcit espanyol el fes comparegué tardanament, el 1911, com a lligadura del cos "indígena" de Regulares fundat llavors.

També hi hagué tropes europees cofades amb fes:

• D'una banda, els evzoni grecs, en què l'ús del fes, com de la resta de peces, prové de la vestimenta tradicional grega.
• De l'altra, i principalment, els zuaus, en herència dels usos indumentaris de les unitats "indígenes": en efecte, el cos de zuaus, en esdevenir de composició exclusivament europea (1841), conservà l'uniforme anterior.
• El fes té una tradició italiana peculiar, de derivació zuava. D'ençà 1855 els bersaglieri tenen com a lligadura de diari un fes tou de tipus zuau; en origen fou un obsequi que els feren els zuaus francesos en homenatge a la combativitat mostrada durant la Guerra de Crimea, en què ambdós cossos lluitaven braç a braç contra els russos. Com els zuaus a l'exèrcit francès, els bersaglieri adquiriren el prestigi de foces d'elit a l'exèrcit italià; probablement per això, i perquè bona part dels membres procedien de les files dels bersaglieri, durant la Primera Guerra Mundial les tropes d'assalt italianes (els arditi) adoptaren com a lligadura principal un fes d'estil bersagliere, però de color negre. D'ací, el fes negre passà directament a les milícies feixistes, com a element indumentari aportat pels nombrosos ex-arditi que hi afluïren, i hi fou oficialitzat tot seguit, fins a esdevenir un dels símbols paradigmàtics del feixisme italià.
• Per herència otomana, les unitats bosníaques de l'exèrcit austrohongarès es cofaven amb fes. Aquest reapareixeria a la Segona Guerra Mundial com a lligadura dels bosníacs allistats a les Waffen SS.

Percebut com a símbol de submissió colonial, el fes desaparegué dels exèrcits africans arran de la descolonització. Als exèrcits europeus, aquells cossos i unitats que en duien tradicionalment el conserven com a lligadura honorífica o de gala; per exemple, és el cas dels evzoni de la Guàrdia Presidencial grega, els zuaus francesos, els bersaglieri italians i els regulares espanyols (cos, aquest, esdevingut de composició europea arran la descolonització del Marroc).

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fes

Viccionari