Hasta era el terme llatí que designava una varietat de llança en la Roma clàssica. Inicialment fou l'arma típica dels legionaris romans i donà nom als soldats anomenats hastats. En època de la república els hastats anaven armats amb pilum, però els soldats del tercer rengle, els triaris, conservaren la seva hasta tradicional.
A diferència d'altres armes llargues de git (lancea, pílum, verutum), una hasta es mantenia a la mà dreta del soldat per a ferir de forma directa. En cas de emergència es podia llançar.
Dibuix d'una llança nòrdica semblant a una hasta romana.
Característiques
Una hasta era una llança amb asta[1] de freixe[2] d'una llargària de l'ordre de 2-2,5 metres. La punta o ferrussa[3] era de ferro o acer, d'uns 30 centímetres de llarg. Disposava d'un aristol[4] metàl·lic en la part inferior, que permetia clavar-la a terra o usar-la en combat si l'asta es trencava. El pes total variava entre 1,2 i 2 kg.
Hasta i ascona muntera
Una hasta era molt semblant a l'ascona muntera que portaven els almogàvers.
Terminologia romana
Punta o ferrussa (cuspis, spiculum, aichmê, epidoratis)
Hasta centumviralis i hasta decemviralis. Usades com a símbols de jerarquia dels jutges.[9][10](Vegeu Centumvir i Decemvir).[11]
Documents
8dC. Ovidi, a Les Metamorfosis parla de les fustes d'un dard excepcional.[12]
1128. “...Allata est hasta fraxinea, ferrum pictavense praetendens...”[13]
any 1283. Desclot dona el preu de les llances, en descriure el Combat de Malta. Una llança amb asta de freixe i amb el ferro fabrit (polit) costava un morabatí d'or. Els triaris romans havien de pagar cadascun el seu equip. És interessant poder estimar, per comparació, el preu d'una hasta.
«
Aquesta batalla dura tro a mig jorn; si que la huna part ne l'altra no sabia qual ne havia milloria; tant que les galeres dels Prohençals hagueren despeses les llances e les pedres e la calcina, e meseren mans a gitar los boxos dels morters. E quant los Catalans veren quels boxos e los morters los gitaven, conegueren que totes llurs armes havien despeses; e adonch cridaren: «Arago! Arago! via sus!». E prengueren vigoria, e combateren los molt forment; e gitaven los llances de frexa ab ferres febrits, que cascuna valia hun morabatí d'aur, e escones munteres; e donaven los de tals colps que nols valia guarniment ne cuyraces. Si que la galera de Berthomeu Bovi de Massella, qui era almirall, nol poch soferir; e axi com poch exis de la batalla ab set galeres de les sues, e fogiren fora del port.
»
— Capítol CXIII. Crònica de Bernat Desclot
1538. Joan Lluís Vives, en els seus Diàlegs (Linguae Latinae exercitatio), esmentava la llança i la seva punta.[14][15]
«
...sed hastae cuspide, et ense districto...
»
— ...ans amb la punta de la llança i l'espasa a la mà... , Dialogistica linguae latinae exercitatio. Joan Lluís Vives. .
1551."Per hastae cuspidem currere". Expressió comentada per Desiderius Erasmus.[16]
1792. "Per hasta cuspidem currere" (Passar un gran perill).[17][18]
