|
Jean-Pierre Mocky
Jean-Paul Adam Mokiejewski[1] (Niça, 6 de juliol de 1933-Ib., 8 d'agost de 2019),[2] més conegut com a Jean-Pierre Mocky, va ser un actor, director de cinema, guionista i productor de cinema francès.[3] BiografiaEra fill d'immigrants polonesos, de pare jueu i mare catòlica.[4] Debuta com a actor al cinema i al teatre. Té un paper en la peça de teatre Les Casse-pieds (1948) de Jean Dréville, a les pel·lícules Orphée (1950) de Jean Cocteau o Le Gorille vous salue bien (1957) de Bernard Borderie. Però és sobretot a Itàlia que aconsegueix la fama amb el seu paper en I vinti de Michelangelo Antonioni. Després de treballar com a becari a les ordres de Luchino Visconti a la pel·lícula Senso (1954) i de Federico Fellini a La strada (1954), escriu la seva primera pel·lícula, La Tête contre les murs (1959) i ambiciona de filmar-la ell mateix, però el productor prefereix contractar el director Georges Franju. Mocky dirigeix la seva primera pel·lícula l'any següent amb Les Dragueurs (1959). Des de llavors no va parar de rodar. En els anys 1960 aconsegueix seduir el públic amb comèdies com Un drôle de paroissien (1963) o La Grande Lessive (!) (1968). Després del maig del 68, s'interessa pel gènere negre i roda Solo (1969) en el qual mostra un grup de joves terroristes d'extrema esquerra, i L'Albatros (1971) que mostra la corrupció de la classe política. Al principi, les seves pel·lícules es van dedicar a l'aixecament contra les restriccions imposades per la societat. Més tard serà la farsa: en la pel·lícula "Bonsoir", l'indigent Alex (Michel Serrault) pretén ser un amant de la lesbiana Caroline (Claude Jade) per a salvar la seva herència contra els seus parents homofòbics. En els anys 1980 torna a trobar l'èxit amb una pel·lícula que denúncia les derives violentes d'uns certs aficionats del futbol, un any abans del drama del Heysel (À mort l'arbitre, 1984), i una comèdia que denuncia les hipocresies al voltant dels pelegrinatges de Lorda (Le Miraculé, 1987), que va participar al 37è Festival Internacional de Cinema de Berlín.[5] En els anys 1990 i 2000, les seves pel·lícules tenen menys èxit però Jean-Pierre Mocky continua rodant amb el mateix entusiasme. El seu cinema, sovint satíric i pamfletari, s'inspira dels successos socials. Treballa amb molt pocs mitjans i roda amb rapidesa. Va dirigir actors tan famosos com Bourvil (Un drôle de paroissien, La Cité de l'indicible peur, La Grande Lessive (!) i L'Étalon), Fernandel (La Bourse et la Vie), Michel Simon (L'Ibis rouge), Michel Serrault (dotze pel·lícules entre les quals Le Miraculé i À mort l'arbitre), Francis Blanche (cinc pel·lícules entre les quals La Cité de l'indicible peur), Jacqueline Maillan (cinc pel·lícules), Jean Poiret (vuit films) i amb les estrelles Catherine Deneuve (Agent trouble), Claude Jade (Bonsoir), Jane Birkin (Noir comme le souvenir), Jeanne Moreau (Le Miraculé) i Stéphane Audran (Les saisons du plaisir). En 2010 va rebre el prix Henri-Langlois pel conjunt de la seva carrera i el prix Alphonse-Allais en 2013. El Festival de Cinema de Belfort Entrevues el 2012 i la Cinémathèque Française el 2014 li van dedicar una retrospectiva integral. FilmografiaDirectorCurtmetratges
Llargmetratges
Telefilms
ActorCinema
Televisió
Documentals
Documentals sobre Jean-Pierre Mocky
Premis i retrospectives
Referències
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
