Musa de Buñuel i Orson Welles –la va considerar «la millor actriu del món»–, abanderada de la nouvelle vague, considerada gran dama del cinema gal,[3] va ser un dels símbols femenins de l'Europa dels 60 i una de les grans actrius de la seva era.
El seu rostre, ulls i enigmàtic somriure van ser l'emblema de la sensualitat francesa. El 1995, va ser escollida entre les 100 estrelles més sexys de la història del cinema per Empire Magazine. Lligada sobretot al cinema d'autor, va gaudir de notable prestigi en el mitjà cinematogràfic. L'actriu, dotada d'una bellesa sensual i una profunda veu inconfusible, va fascinar els grans directors durant una carrera de seixanta-cinc anys i més de 130 films.[1] Va interpretar pel·lícules tan conegudes com La notte, de Michelangelo Antonioni, o Jules et Jim, de François Truffaut.
La seva mare, Kathleen Sarah Buckley, va néixer a Lancashire, Anglaterra i havia recalat a París com a part del grup Tiller-Girls per actuar en el Folies-Bergère. El seu pare (Anatole Désiré Moreau) tenia un restaurant a Montmartre. Jeanne va anar al Liceu Edgar Quinet de París i es va formar al Conservatori de la mateixa ciutat.[4]
Va debutar al teatre el 1947 en el Festival d'Avinyó i ja als 20 anys integrava l'elenc de la Comédie-Française com el membre més jove mai abans admès.
Entre els seus films essencials, han d'esmentar-se Els amants de 1962, La núvia vestia de negre, Ascensor pel cadalso, Il marinaio del Gilbilterra, de 1967 amb Orson Welles, La notte amb Marcello Mastroianni, Diari d'una cambrera, Viva María! (amb Brigitte Bardot), La reina Margot (1954), Diàlegs de carmelites, Les relacions perilloses amb Gérard Philipe, Moderato cantabile i l'extraordinària Jules et Jim.
Entre els seus films posteriors, es troba Querelle, de Fassbinder, la pel·lícula d'acció Nikita i L'amant, de Jean-Jacques Annaud. El 1995, es va destacar pel seu paper com a Elizabeth, emperadriu de Rússia, en la pel·lícula per a TV Catalina la Gran, amb Catherine Zeta Jones com a protagonista.
En el 2002 va interpretar la seva gran amiga, l'escriptora Marguerite Duras, en el film Cet amour-là i és actualment favorita de directors com François Ozon i l'israelià Amos Gitai, amb qui va rodar Plus tard, Disengagement i Carmel.
Treballs com a directora
El 1976 va dirigir el film Lumière i el 1979 L'adolescent[4] amb Simone Signoret, amb guions propis, a més d'un documental sobre Lillian Gish.
En teatre va destacar amb Pigmalió, de Bernard Shaw, La gata sobre la teulada de zinc calent i La nit de la iguana, de Tennessee Williams, La màquina infernal, de Jean Cocteau i algunes altres.
El 2001 va encarnar memorablement l'escriptora Marguerite Duras en Cet amour-là.[4] Moreau va protagonitzar dos films basats en les seves novel·les i va ser dirigida per ella en un film de 1972.
Cantant
Va fer una incursió en la cançó amb veu modesta, afinació perfecta i captivador encant. Va gravar discos, va fer populars cançons com Le tourbillon de la vie, J'ai la memoire qui flanche i Oú-vas ta Mathilde i va cantar al costat de Frank Sinatra en el Carnegie Hall el 1984.
La minyona de Moureau en trobà el cos sense vida, aparentment per mort natural, el matí del 31 de juliol de 2017 al seu apartament del carrer del Faubourg-Saint-Honoré de París, a tocar de la place des Ternes.[5][6]
Premis i guardons
Amos Gitai i Jeanne Moreau, durant el rodatge de Plus Tard, 2008
Condecorada pel govern francès com Officier des Arts et des Lettres, Officier de l'Ordre National de la Légion d'Honneur i Commandeur de l'Ordre National du Mérite.
El 1960 va ser premiada a Cannes com a millor actriu per Moderato Cantabile.
El 1965 va ser la primera actriu francesa a ser portada de la revista Time.
En les edicions de 1975 i de 1995 va presidir el jurat del Festival de Cannes, l'única actriu a presidir-lo dues vegades.
_revised.jpg)
