Home fortament vinculat a l'activitat cultural del país, va romandre actiu fins als darrers anys de la seva vida. El 12 de juny de 2008 se li va retre un multitudinari homenatge públic al Museu d'Història de Catalunya.[8][9][10][11]
Obra
Josep Maria Ainaud de Lasarte fent un discurs durant la inauguració de la plaça dedicada al seu pare Manuel Ainaud a Barcelona (1995)
Durant més de 30 anys, va col·laborar a la revista Historia y Vida i a les Nadales de la Fundació Lluís Carulla.[13] Col·laborà activament a la Gran Enciclopèdia Catalana i a la revista Món jurídic del Col·legi d'advocats de Barcelona. També va col·laborar a la premsa i a revistes d'arreu de Catalunya, i donà conferències a més de 300 localitats de Catalunya, Espanya, Europa i Amèrica. A la ràdio i a la televisió: Catalunya Ràdio (El matí de Catalunya Ràdio), COM Ràdio (Entre la memòria i l'oblit, amb Sílvia Cóppulo), TV3 (L'indret de la memòria i Història de Catalunya), i TVE-Catalunya (Les nostres coses), així com a altres ràdios i televisions catalanes d'àmbit local o comarcal. Joaquim Maria Puyal li dedicà Un tomb per la vida i Josep Maria Espinàs un Personal i intransferible, a TV3.[14]
Publicacions
Pintura románica catalana. Ed. Vergara, 1962 (56 pàgs.). Llibre publicat en castellà en tirada limitada a mil exemplars per als assistents al setzè Congrés de la Unió Internacional d'Editors celebrat a Barcelona al maig de 1962.
Prat de la Riba, home de govern (1973), Ariel, amb Enric Jardí
Els cinquanta anys del Dia del Llibre, Barcelona, Gremi d'Editors / Ed. Bruguera, 1976.
Els anys del franquisme, Barcelona, Dopesa, 1978, amb Borja de Riquer i Josep Maria Colomer.
Símbols de Catalunya (1978)
Immigració i reconstrucció nacional de Catalunya, Barcelona, Blume, 1980.
Ventura Gassol, Barcelona, Nou Art Thor, 1984.
Macià. Barcelona, Nou Art Thor, 1987.
Catalunya, Barcelona, Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya, 1988 (traduït al castellà, anglès, alemany i francès)
Prat de la Riba, Barcelona, Edicions 62, 1992.
Francesc Cambó, Barcelona, Labor cop., 1992.
Barcelona, puerta europea a América, Barcelona, Edimurtra, 1993.
Barcelona, puerta europea de América, Barcelona, Edimurtra, D. L., 1993, 281 p., 19 cm.
Barcelona 1888-1992, edició de bibliòfil, il·lustrada amb gravats a l'aiguafort per vint artistes [Josep Amat i cols.] Olot, 1994 (Imp. Aubert) 211 p.
El llibre negre de Catalunya, Barcelona, Planeta (1996)
Ministres catalans a Madrid, Barcelona, La Campana (1996)
Barcelona en clau de pau, Barcelona, Edimurtra, (1998) 166 p.
Mestres que han fet Catalunya, Ed. Mediterrània (2002)
Barcelona, anys trenta (2005)
Carme Karr. Barcelona: Infiesta, 2008.
Altres obres:
Barcelona: el somni de Don Bosco, conferència pronunciada al Palau de la Generalitat de Catalunya el dia 8 d'abril de 1986. Barcelona, 1986 (Barcelona, Imp. Institut Politècnic, Escoles Professionals Salesianes) 35 pg.
Premi Jaume I, per la seva actuació de promotor de la cultura catalana.[12]
Curiositats
Albert Manent li dedicà el capítol "La pròdiga generositat" del seu llibre "Solc de les hores: retrats d'escriptors i polítics", editat per Destino, 1988.[16]
Va fer servir els pseudònims "David Ferrer", "Manuel Sánchez Karr" i "Stanton B. Clayton". Durant el franquisme, solia signar "J. M. Ainaud" perquè no li castellanitzessin el nom.
Josep Benet, al parlament de concessió del Premi Lluís Carulla als germans Ainaud (1994): "Un primer tret d'ambdós guardonats cal remarcar, com ho ha fet Albert Manent a les pàgines de l'Avui, el seu saber enciclopèdic." (…) Al costat d'aquest tret, crec que cal remarcar-ne un altre: ambdós germans alhora que homes de saber, han estat homes d'acció. I ho han estat durant una extensa i intensa vida. Talment ho han estat que, alguna vegada, en aquests darrers anys en què. gràcies a la recuperació de la democràcia, han pogut actuar públicament amb normalitat, davant les nombroses conferències i publicacions d'un i altre, i, a més, de l'actuació política de Josep Maria, algú amb bona fe ha preguntat: Però, quants són els germans Ainaud?" (…) "Josep Maria, ja des dels mateixos anys quaranta, actuava especialment en el camp de la difícil clandestinitat d'aquella època. Així, el descobrim com a militant i després dirigent del Front Universitari de Catalunya, l'organització universitària de la qual el mes vinent s'escaurà el cinquantenari de la celebració del seu Primer Congrés, el trobem com a dirigent de la FNEC, la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, com a membre de l'organització clandestina Miramar, presidida per Maurici Serrahima. com a activista en l'obra de la Comissió Abat Òliba, com a assistent als cursos clandestins dels Estudis Universitaris Catalans i com un dels promotors de la creació de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics. Econòmics i Socials, l'any 1948. la qual esdevindria filial de l'Institut d'Estudis Catalans." (…) "Gràcies, amics, perquè amb la vostra actuació generosa, entusiasta i eficient, des dels negres anys quaranta, heu contribuït que avui, recuperada l'autonomia perduda l'any 1939, torni a ser possible, malgrat tots els obstacles i incomprensions, d'aconseguir aquell vell ideal que era i és convertir el nostre poble en un poble normal a l'occident europeu."
En Joan Rañe, a la salutació del llibre de Cristian Ferrer González "Lluitadors quotidians" el cita dient: "Deia l'historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte que la història local no és diferent de la història general i que una i altra formen part de la mateixa història".[cal citació]
En morir, va donar el seu cos a la ciència.[cal citació]
↑"perquè ambdós, en forma admirablement indestriable encara que actuant en camps diferenciats, són models de fidelitat a Catalunya i de rigor acadèmic, dues virtuts que han posat i que posen des de fa molts anys al servei de la història i de l'art català i de les institucions del país, amb generosa disponibilitat personal i lucidesa intel·lectual, fins haver esdevingut punts de referència ètica i social imprescindibles per a les joves generacions de catalans conscients i compromesos"
