|
Michel LegrandMichel Jean Legrand (Courbevoie, Illa de França, 24 de febrer de 1932 - París, 26 de gener de 2019[1]) fou un músic, compositor i arranjador francès.[2] La seva carrera de compositor per al cinema va ser premiada amb tres Oscars.[3] BiografiaFill del compositor Raymond Legrand (1908-1974) i de Marcelle Der Mikaëlian, la germana del director d'orquestra Jacques Hélian, d'origen armeni, Michel Legrand estudia piano i composició al Conservatori de París de 1942 a 1949, en les classes de Lucette Descaves i Nadia Boulanger. Com la seva germana gran Christiane Legrand, que serà successivament membre de grups de jazz vocal com els Blue Stars, els Double Six i els Swingle Singers, s'apassiona pel jazz després d'haver assistit el 1947 a un concert de Dizzy Gillespie (amb qui col·laborarà alguns anys més tard, escrivint el 1952 els arranjaments per a l'orquestra de corda que acompanya el trompetista als seus concerts europeus). Arranjador i jazzmanEl 1951, quan només té 19 anys, escriu arranjaments per a l'orquestra del seu pare, que l'introdueix en l'univers de la cançó de varietats, i comença una carrera d'acompanyant i d'arranjador per a Jacqueline François, Henri Salvador, Catherine Sauvage i Zizi Jeanmaire. Maurice Chevalier el contracta com a director musical. El 1954, a petició de la firma americana Columbia i gràcies a Jacques Canetti productor musical de Philips que ha passat un acord amb aquesta firma, ofereix relectures jazzy de lletanies franceses.[4] L'àlbum I Love París és un enorme èxit (8 milions d'exemplars); el reconeixement de Legrand és internacional. Influenciat per Stan Kenton, duu una breu carrera de músic de jazz com a líder: Holiday in Roma el 1955, Michel Legrand Plays Cole Porter[5] el 1957, Legrand in Rio el 1958. Per a Legrand Jazz, grava a New York el 1958 amb Milles Davis, John Coltrane i Bill Evans, convertint-se en un dels primers europeus a treballar amb els amos del jazz modern. El 1957, és convidat al Festival mundial de la joventut de Moscou.[6] El 1966, va fer els arranjaments de la cançó internacional C'est si bon de Henri Betti i André Hornez per a l'àlbum de Barbra Streisand Color Me Barbra . El 1948, el seu pare Raymond Legrand havia dirigit l'orquestra per a la gravació d'aquesta cançó per les germanes Étienne. Algunes composicions de Michel Legrand, com El vals de les Liles (en anglès: Once upon a summer time , Chet Baker, Bill Evans), la Cançó de Maxence (You must Believe in Spring ) o el tema principal de la banda original de la pel·lícula The summer knows , s'han convertit en estàndards de Jazz. Compositor per al cinemaEl tombant dels anys 1960 i l'emergència de la Nouvelle Vague van ancorar definitivament Michel Legrand en el món de la música de cinema. Treballa per a Agnès Varda (Cléo de 5 à 7 el 1962), Jean-Luc Godard (Une femme est une femme el 1961, Vivre sa vie el 1962 i Bande à part el 1964) i sobretot Jacques Demy (Lola el 1961, Les Parapluies de Cherbourg el 1964, Les Demoiselles de Rochefort el 1967, Peau d'âne el 1970) amb qui inventa la comèdia musical a la francesa. Així Les Parapluies de Cherbourg és una pel·lícula cantada on tots els diàlegs estan inspirats per la música, cosa que era innovador en aquell temps. El 1966, després d'haver estat nominat a l'Oscar pel seu treball sobre Les Parapluies de Cherbourg, decideix d'anar a provar la seva sort a Hollywood i s'instal·la a Los Angeles. La seva amistat amb Quincy Jones i Henry Mancini l'ajuda a fer-se un lloc en aquest medi altament competitiu i li permet trobar els lletristes Alan i Marilyn Bergman. Compon el 1968 la banda original de El cas de Thomas Crown de Norman Jewison i particularment la cançó "The Windmills of Your Mind" per la qual li serà atorgat l'any següent l'Oscar a la millor cançó original. Dos anys més tard, rep l'Oscar a la millor música per a Estiu del 42 de Robert Mulligan (1971) on la cançó-tema The Summer Knows per Barbra Streisand trobarà l'èxit. Entre 1971 i 1975, és nominat vint-i-set vegades als Premis Grammy, i en guanya cinc. Aconsegueix un tercer Oscar per a Yentl de Barbra Streisand el 1983. El mateix any, compon la banda sonora de Mai diguis mai més d'Irvin Kershner, última pel·lícula de James Bond amb Sean Connery la cançó de títol de la qual és escrita per Alan i Marilyn Bergman. Ha compost més de dues-centes músiques per al cinema i la televisió. Pianista acompanyant i solista Michel Legrand ha gravat amb diferents artistes de la cançó en gèneres variats: Catherine Sauvage, Henri Salvador, Charles Aznavour, Zizi Jeanmaire, Frank Sinatra, Sarah Vaughan, Jack Jones, Tereza Kesovija, Ella Fitzgerald, Jessye Norman, Perry Como, Lena Horne, Kiri Te Kanawa, James Ingram, Johnny Mathis, Barbra Streisand, Frankie Laine, Nana Mouskouri, Raymond Devos, Stéphane Grappelli, Mireille Mathieu, Claude Nougaro, Mario Pelchat i més recentment amb Natalie Dessay. Com a pianista solista ha actuat amb nombroses orquestres a través del món, sobretot les de Sant Petersburg, Vancouver, Mont-real, Atlanta i Denver. Vida privadaMichel Legrand ha estat casat dues vegades, amb Christine Bouchard després a Isabelle Rondon. Separat de la seva última companya, l'arpista Catherine Michel, el 2013, es casa el 16 de setembre de 2014 a l'ajuntament de Mònaco amb l'actriu Macha Méril, que havia conegut quaranta anys abans.[7] La cerimònia religiosa té lloc dos dies més tard en el 17è districte de París. És el pare de Dominique Rageys (nascuda el 1952), fundadora amb el seu marit del ral·li «Maroc Classic», d'Hervé Legrand (nascut el 1959), pianista i compositor, de Benjamin Legrand (nascut el 1962), cantant, de Eugénie Angot (nascuda el 1970), amazona de nivell internacional. És germà de la cantant Christiane Legrand, germanastre de l'escriptor Benjamin Legrand i del pintor Olivera Legrand. És també l'oncle de Victòria Legrand, cantant del grup Beach House. HomenatgesEl 5 de desembre de 2007, la facultat de música de la Universitat de Mont-real, al Quebec, li ha atorgat un doctorat honorífic pel caràcter excepcional de la seva carrera. En ocasió dels seus cinquanta anys de carrera, a començaments de 2009, li ha estat retut un homenatge a la Filmoteca francesa a París, amb la projecció de la majoria de les pel·lícules de les quals ha escrit la música. Ha donat igualment per l'ocasió tres concerts a la sala Pleyel i concedit múltiples entrevistes a la ràdio i la televisió. ObresCinema[8]Anys 1950
Anys 1960
Anys 1970
Anys 1980
Anys 1990
Anys 2000
Anys 2010
Televisió
Òpera
DiscografiaMúsic
Cantant
Premis i nominacionsPremis
Nominacions
Referències
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Michel Legrand
|
||||||||||||||||||||||||||||
_revised.jpg)
