D'origen agenés, Serres va cursar la carrera naval. Va servir a la Marina entre 1956 i 1958 (de resultes de la qual cosa va participar, per exemple, en la reobertura del canal de Suez). Va obtenir una agregació en filosofia el 1955, va estudiar a l'Escola Normal Superior i més tard es va doctorar en Lletres (1968).
Va fer amistat amb Michel Foucault quan tots dos ensenyaven a la Universitat de Clarmont d'Alvèrnia (al mateix temps que ho feia Jules Vuillemin). Van parlar sovint sobre les ciències humanes i formals amb les seves estructures temporals, la qual cosa va repercutir en part a Les paraules i les coses de Michel Foucault, i en alguns dels temes que es reflecteixen als seus llibres, com en la seva tesi Le système de Leibniz et ses modèles mathématiques, publicada el 1968, així com en els dos primers volums de la sèrie Hermès.
L'obra de Serres es diversifica en estudis molt dispars, uns tractant d'història de la ciència, lliurement però amb agudesa, i altres són assaigs d'interpretació, de valors diversos, basats en una mena de comunicació universal entre disciplines.
Va dirigir el «Corpus d'obres de filosofia en llengua francesa», publicat per l'editorial parisenca Fayard. Va ser elegit a l'Acadèmia Francesa el 29 de març de 1990, i se li atorgà la butaca 18, abans ocupada per Edgar Faure.
A Atlas (1994), Serres dibuixa la conquesta del món virtual de la comunicació com a part d'un «nou atles». Per a ell, les xarxes del vincle social i del suport mutu haurien de substituir les fronteres i els obastacles naturals o històrics i fomentar la intel·ligència col·lectiva, i propiciar noves comunitats que se centressin tant en el que produïssin com en la manera de fer-ho, és a dir, que apliquessin una horitzontalitat i una solidaritat impròpies de la cadena de producció capitalista. Serres entén que els subjectes són una font d'intercanvi permanent d'informació i comunicació en un sistema de relacions complexes, i que els mitjans tècnics serveixen com a vies de propagació entre allò que és local i allò que és global.[2]
Com a oriünd d'Occitània, Serres parlava amb accent francità i, encara que el 1985 declarà que no volia morir sense escriure una novel·la en occità,[3] en una entrevista de 2013 menystenia la normalització de l'occità en tots els àmbits:[4]
«
Una llengua viva és una llengua que ho pot dir tot, i una llengua que no ho pot dir tot és una llengua virtualment morta. Per exemple, les llengües regionals com el gascó, o la llengua d'oc, el bretó, etc. són virtualment mortes perquè no ho poden dir tot. No poden dir la bioquímica, les matemàtiques, la tecnologia de la informàtica, etc.
»
No obstant això, en la seua darrera entrevista, emesa per Arte un mes abans de morir, Serres anuncià la traducció imminent del llibre Morales espiègles a l'occità.[5]
Obres
1968: Le système de Leibniz et ses modèles mathématiques, París, Presses universitaires de France; reed. 1982.
1969: Hermès I, la communication, París, Minuit; reed. 1984
1972: Hermès II, l'interference, París, Minuit
1974: Hermès III, la traduction, París, Minuit
1974: Jouvence. Sud Jules Verne, París, Minuit
1975: Auguste Comte. Leçons de philosophie positive, tome I, París, Hermann, en col·laboració
1975: Esthétiques sud Carpaccio, París, Hermann
1975: Feux et signaux de boira. Zola, París, Grasset
1977: Hermès IV, La distribució, París, Minuit, reed. 1981
1977: La naissance de la physique dans le texte de Lucrèce, París, Minuit
1980: Hermès V, Le passage du Nord-ouest, París de Minuit
1980: Le parasite, París, Grasset
1982: Genèse, París, Grasset
1983: Détachement, Flammarion
1983: Rome. Le livre des Fondations, París, Grasset
Maurici Xaló, «Michel Serres i el diàleg entre les ciències»,Llull, 27, 1991, pp. 507–529.
Anne Crahay,Michel Serres: la mutation du cogito; genèse du transcendantal objectif, París-Brussel, Éditions universitaires - De Boeck Université, 1988 ((ISBN | 2804111466))
