Zond (Зонд; en rus «sonda») és el nom donat a dues sèries de missions espacials no tripuladessoviètiques, actives de 1964 a 1970 amb l'objectiu de recollir informació dels planetes propers i provar tecnologies espacials.[1]
Trajectòria
La primera sèrie de tres missions es basaven en la sonda planetària 3MV destinada a recollir informació sobre els planetes propers com explorar Venus i Mart.[2] La segona sèrie de sondes de prova foren precursores als vols d'enllaç circumlunars tripulats utilitzant una variant reduïda de la nau Soiuz, consistint en mòduls de servei i de descens, però sense el mòdul orbital.[3]
Després de dos fracassos la Zond 3 s'envià en missió de prova i fotografià la cara oculta de la Lluna (i fou la segona sonda en fer-ho) per seguir posteriorment en ruta cap a Mart i provar sistemes de telemesura.
Les missions Zond 4 fins a Zond 8 foren vols de prova per a vols circumlunars tripulats. Per a les missions dirigides a la Lluna s'utilitzà la sonda Soiuz 7K-L1, alleugerida de molts elements per fer possible el recorregut fins a la Lluna. Es van llençar amb el coet Proton que podia enviar les Zond en una trajectòria de retorn lliure al voltant de la Lluna (és a dir sense poder entrar en una òrbita lunar). Podia dur 1 o 2 cosmonautes.
Tant el coet Proton com les Soiuz tenien alguns problemes de fiabilitat, però la carrera espacial obligà a llençar les diverses missions amb algunes dificultats. El vol circumlunar de la Zond 5 el setembre de 1968[4] obligà la NASA a canviar els plans de l'Apollo 8 i dur-lo cap a una trajectòria lunar en lloc de l'òrbita terrestre inicialment prevista. Malgrat tot, de les cinc darreres Zond (de la 4 a la 8) quatre patiren avaries durant el vol.[5]
Va recaure 60 segons després del llançament. La torre d'escapament va expulsar la càpsula Zond fora de perill. El coet es va estavellar a 65 km de distància.
Estudi de les regions remotes de l'espai circumterrestre, desenvolupament de nous sistemes de bord i les unitats de les estacions espacials.
Va tornar a la Terra el 7 de març de 1968—Sistema d'autodestrucció automàticament va expulsar la càpsula de 10 a 15 km d'altitud, 180–200 km davant de la costa africana a Guinea.