Situat entre el riu Albaida i la serra de Serratilla. El relleu està accidentat per les seues parts sud i est, on s'eleven les muntanyes de Pérez, els tossals de la Penya Roja i Barxilla i altres de menor importància, com ara els de Benigame i el Serral.
Els principals accidents hidrogràfics són el barranc del Poble i el de Matilde, així com altres menors anomenats de la Mina i Cabol.
Les zones nord i oest, més pròximes al riu Albaida, les aigües del qual s'aprofiten per al reg, presenten poques elevacions i són les dedicades a cultius.
S'han trobat algunes restes de l'Eneolític, però Rafelguaraf era una alqueria islàmica que després de la conquesta mantingué tota la població morisca; fou senyoriu del comte de Cirat, del comte del Castellar i de l'Hospital General de València; durant la revolta de les Germanies, el virrei va aposentar-hi el seu exèrcit camí de Xàtiva. L'expulsió morisca deixà Rafelguaraf totalment despoblat (122 dels seus pobladors embarcaren a Dénia cap a l'exili). El 6 de juliol de 1626 Joana Eslava, comtessa del Castellar, atorgà carta pobla; durant la guerra de Successió es va donar la curiosa circumstància que el senyor de Rafelguaraf va donar suport als botiflers mentre que el de Berfull, aleshores encara independent de Rafelguaraf, donava suport als maulets. El 24 d'agost de 1846 va afegir-se Berfull i el 26 de juny de 1870 el Tossalet. Segons Cavanilles, l'any 1795 produïa arròs, dacsa, blat, seda i hortalisses; a mitjan segle xix es va començar a conrear el taronger; en 1871 es van desamortitzar els béns comunals del municipi, que passaren a les mans dels Reig Bigné.
En la zona conreada predomina el regadiu amb taronges, blat de moro, hortalisses i fins a dates recents l'arròs. En secà només mereix destacar les oliveres. La ramaderia és poc important.
El sector industrial es limita a la confecció d'objectes de vímet i filats, però en tan petites proporcions que resulten insuficients per a acaparar tota la mà d'obra disponible, registrat certa emigració cap a altres zones industrials.