|
Timbales
 La timbala és un instrument musical membranòfon de la família de percussió. S'usa habitualment en plural, timbales, ja que solen tocar-se en grups de com a mínim dues o més timbales, en la que cada timbala executa una nota determinada de l'escala musical.[1] La paraula timbal prové del grec tympanum que significa membrana que vibra, però el veritable origen d'aquests instruments no és grec sinó àrab i provenen d'una denominació general que es donen als instruments en forma de tambor (petits o grans) i coneguts amb el nom de naqqara.[1] HistòriaUsats arreu de tot el món, a cada lloc de la terra reben noms diferents i tasques dispars depenent de la cultura dels pobles que els usen. Així n'existeixen de molt petits i de molt grans, usats individualment o en parelles, amb afinació determinada o indeterminada, amb un contrast entre greus i aguts sense una afinació concreta.[2] A Europa no apareixen les timbales fins al temps de les croades, però a Àsia i a Àfrica aquests instruments han estat utilitzats habitualment per a rituals i festivitats relacionades amb la religió o amb qualsevol altra activitat humana que calia acompanyar de música. Les podem trobar a l'Índia, on s'usen en rituals i actuacions dramàtiques, a l'est del Mediterrani, on es toquen per parelles i amb una caixa de ressonància més o menys esfèrica, a Etiòpia també amb caràcter religiós.[3] A Europa, durant les croades, eren considerades un trofeu de guerra si eren capturades durant una batalla, i eren tan protegides com els estendards o les banderes. Van estar en desús fins al 1470 quan el rei Enric VIII d'Anglaterra va comprar i contractar a timbalers per a tocar-les a lloms de cavalls. En el temps de Joan II de Castella un regiment a cavall estaven proveïts d'aquests instruments per a ser tocats en parades i batalles. Les timbales en la majoria de les ocasions acompanyaven als trompetistes de cort i, fins i tot, pertanyien al mateix gremi tan prestigiós en l'època, dels músics de palau. A Alemanya, el 1623, es va establir el Kettledrumming, i no es permetia a ningú la possessió de timbales a menys que no les hagués capturat en batalla.[4] Ja durant el Barroc les timbales (tambors de cavalleria) es van incloure a les orquestres per a ús exclusiu en l'acompanyament de les trompetes, sent instruments transpositors, ja que sempre s'escrivien en re (agut) i la (greu), i encara que eren difícilment afinables, per a evitar tenir dos jocs de timbales per orquestra, durant el segle xviii se li van acoblar unes claus en forma de cargol per a poder afinar-les en sol (greu) i do (agut). Tot i així, el canvi d'afinació era tan dificultós, tenien tants problemes amb la humitat i la pressió de la membrana, que a pesar de tenir un rang d'interpretació possible d'una quinta, cap compositor s'atrevia a escriure aquests canvis; tan sols alguns timbalers i directors, pel seu compte, podien incloure aquests canvis en la interpretació de les obres.[5][6] Referències
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Timbales
Information related to Timbales |
||||||||||
