|
Weichet nur, betrübte Schatten, BWV 202
Weichet nur, betrübte Schatten, BWV 202 (Esfumeu-nos, ombres de tristor),[1] és una cantata profana de Johann Sebastian Bach estrenada a Köthen al voltant de l'any 1720. Origen i contextD'autor anònim i datació incerta, l'estil musical la situa, però, en l'època de Köthen sense descartar totalment que ho sigui dels primers anys de Leipzig. No es conserva la partitura original – només una còpia de l'any 1730 – el costum de regalar la partitura als nuvis, explica el fet que es conservin poques de les moltes cantates nupcials que Bach compongué. Està dedicada a la festa de celebració d'un casament, no a la cerimònia religiosa; encara que no es coneixen els destinataris, la limitació dels recursos emprats – el soprano com a única veu, sense cor i només amb l'oboè com a instrument solista –, indica que més que cortesans eren, més aviat, gent de l'alta burgesia amb una bona posició econòmica i cultural. És una de les escasses cantates profanes que Bach no aprofità per fer-ne una paròdia religiosa, possiblement l'estil de l'obra, lleuger, quasi de dansa, no ho afavoria. AnàlisiObra escrita per a soprano, oboè, corda i baix continu. Consta de nou números tots – cinc àries i quatre recitatius alternats – a càrrec del soprano, sense participació del cor.
Tota l'obra ve marcada per una música essencialment descriptiva del text. En l'ària inicial, que comença amb un registre de declamació i acaba en un d'ària estricte, es descriu la desaparició de les ombres mitjançant unes notes ascendents de la corda i una melodia elegíaca de l'oboè. En els dos primers recitatius, números 2 i 4, s'il·lustra la felicitat conjugal amb l'arribada de la primavera, el retrobament de les flors i la calor; en destaquen unes breus vocalitzacions sobre Anmut (encant) i schon (finor). A l'ària del tercer número el baix continu descriu, de manera admirable amb un ritme constant i trepidant, el galop dels cavalls de Febus. L'ària del cinquè número, estructurada en dues seccions, presenta un diàleg expressiu i líric del violí amb la veu. En el breu recitatiu del número 6 es combina, també, el recitatiu secco amb l'arioso, hi destaca una vocalització sobre Segen (benaurança). El número 7 és una ària da capo en la que la veu dialoga amb l'oboè amb un aire de dansa popular juganera d'acord amb el text. Un recitatiu, molt expressiu, dona pas a l'última ària, que a la partitura està definida com a gavota, amb tot el conjunt instrumental al complet, on es desitja ala nous esposos molts anys de felicitat. Té una durada aproximada d'uns vint minuts. Discografia seleccionada
ReferènciesBibliografia
Enllaços externs
Information related to Weichet nur, betrübte Schatten, BWV 202 |
||||||||||||||||||
