Whitmoreïta

Whitmoreïta
Fórmula química	Fe2+Fe3+ 2(PO₄)₂(OH)₂·4H₂O
Epònim	Robert Whitmore (en)
Localitat tipus	mina Palermo No. 1 (pegmatita Palermo No. 1; Hartford Mine; GE Mine), Groton, Grafton Co., Nou Hampshire, Estats Units
Classificació
Categoria	fosfats
Nickel-Strunz 10a ed.	8.DC.15
Nickel-Strunz 9a ed.	8.DC.15
Dana	42.11.20.1
Heys	19.13.6
Propietats
Sistema cristal·lí	monoclínic
Estructura cristal·lina	a = 10Å; b = 9,73(2) Å; c = 5,471(8) Å; β = 93,8°
Grup puntual	2/m - prismàtica
Grup espacial	grup espacial P2₁/c
Color	groc-marró, verd-marró
Macles	comunes per reflexió én {100}
Exfoliació	imperfecta/regular - regular en {100}
Duresa (Mohs)	3
Lluïssor	subadamantina, vítria
Diafanitat	translúcida
Densitat	2,87(1) g/cm³ (mesurada); 2,85 g/cm³ (calculada)
Propietats òptiques	biaxial (-)
Índex de refracció	nα = 1,670 a 1,676 nβ = 1,712 a 1,725 nγ = 1,745 a 1,850
Birefringència	δ = 0,075 a 0,174
Pleocroisme	visible
Angle 2V	mesurat: 60° to 65°, calculat: 62°
Dispersió òptica	feble
Impureses comunes	Mn
Més informació
Estatus IMA	aprovat
Codi IMA	IMA1974-009
Any d'aprovació	1974
Símbol	Whm
Referències	[1]

La whitmoreïta és un mineral de la classe dels fosfats que pertany al grup de l'arthurita. Va ser anomenada en honor de Robert Whitmore, propietari de l'indret on va ser descoberta aquesta espècie mineral.^[1]

La whitmoreïta és un fosfat de fórmula química Fe²⁺Fe3+
2(PO₄)₂(OH)₂·4H₂O. Cristal·litza en el sistema monoclínic. És poc freqüent trobar aquest mineral en forma cristalls pseudo-ortoròmbics aïllats de fins a 2 mm de forma prismàtica a acicular paral·lelament a [001], que mostren les cares {110}, {100}, {011}, {021}, {112}, amb terminacions en forma de cisell; generalment es troba en agrupacions en forma de ventilador, aerosols radials, i pilotes semblants a rebaves o mines navals.^[2] La seva duresa a l'escala de Mohs és 3.

Segons la classificació de Nickel-Strunz, la whitmoreïta pertany a «08.DC: Fosfats, etc, només amb cations de mida mitjana, (OH, etc.):RO₄ = 1:1 i < 2:1» juntament amb els següents minerals: nissonita, eucroïta, legrandita, strashimirita, arthurita, earlshannonita, ojuelaïta, cobaltarthurita, bendadaïta, kunatita, kleemanita, bermanita, coralloïta, kovdorskita, ferristrunzita, ferrostrunzita, metavauxita, metavivianita, strunzita, beraunita, gordonita, laueïta, mangangordonita, paravauxita, pseudolaueïta, sigloïta, stewartita, ushkovita, ferrolaueïta, kastningita, maghrebita, nordgauïta, tinticita, vauxita, vantasselita, cacoxenita, gormanita, souzalita, kingita, wavel·lita, allanpringita, kribergita, mapimita, ogdensburgita, nevadaïta i cloncurryita.

La whitmoreïta és un mineral secundari en zones complexes de pegmatites granítiques.^[2] Va ser descoberta a la mina Palermo No. 1, a Groton (Nou Hampshire, Estats Units). També ha estat descrita a Alemanya, Austràlia, Bèlgica, el Brasil, els Estats Units, França, Itàlia, Polònia, Portugal, le Regne Unit, a República Txeca i Suïssa.^[1]

Sol trobar-se associada a altres minerals com: siderita, trifilita, ludlamita, strunzita, laueïta, beraunita, mitridatita, ushkovita i òxids de Fe-Mn.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Whitmoreïta