|
Antonio Romero Ortiz
BiografiaEra fill del notari Domingo Manuel Romero, i de Rita García Mariño,[2] natural de Palmeira.[3] En 1837 se li concedí el títol de Batxiller en Filosofia i en 1843 aconseguí la llicenciatura de Dret.[2] finalitzant la carrera en la Universitat Central de Madrid.[3] Va participar en l'Acadèmia Literària de Santiago durant els seus anys d'estudiant. Considerat un membre clau del moviment provincialista gallec,[4][5] en 1846 va participar en l'anomenat aixecament de Solís, una revolta a Galícia contra Narváez, tanmateix el fracàs de la insurrecció el va obligar a exiliar-se a Portugal, sota amenaça de pena de mort.[3] Com a periodista va col·laborar en publicacions com Santiago y a ellos i El Porvenir, junt a José Rúa Figueroa i Antolín Faraldo,[6] La Nación[3] o La Península,[3][7] periòdic del que va ser fundador; en l'òrbita de la Unió Liberal, va sobreviure fins a la promulgació de la Llei d'Impremta de Nocedal.[3] En 1854 va ser secretari del Govern de Madrid, per més tard exercir com a governador civil de diverses províncies:[3] Toledo, Alacant i Oviedo.[8] Entre 1865 i 1866 va ser sotssecretari de Gracia i Justícia sota govern d'O'Donnell.[3] Va ser diputat en dotze legislatures diferents, en concret les corresponents a les eleccions de 1854, 1858, 1863, 1864, 1865, 1869, 1871, abril de 1872, agost de 1872, 1876, 1879 i 1881,[9] les tres últimes pel districte de Noia.[10] .jpg)  Després del desencadenament de la Revolució de Setembre va passar a donar-hi suport, convertint-se en una de les seves principals figures.[3] El 8 d'octubre va ser nomenat ministre de Gracia i Justícia —en un gabinet presidit pel general Serrano—, càrrec que exerciria fins al 18 de juny de 1869.[11] Des d'aquest ministeri va prendre una sèrie de mesures, a les quals Revuelta González descriu com de «caràcter regalista-anticlerical»,[12] entre les quals es van incloure la signatura del decret del 12 d'octubre en el qual suprimia la Companyia de Jesús,[3][12] el decret establint la unitat de furs, la creació de la sala del contenciós en el Tribunal Suprem de Justícia[3] o l'embargament dels fons de la Societat de Sant Vicent de Paúl,[13] a més de presentar el 19 de maig de 1969[14] un projecte de Llibre I del Codi Civil, que no va quallar,[15] en el qual es pretenia transferir per complet la potestat de celebrar matrimoni de l'Església a l'autoritat civil;[14] Montero Ríos va titllar aquesta proposta de «radical» en comparació de la seva posterior de 1870.[16] Oposat a la pena de mort, durant el seu periple com a ministre de Gràcia i Justícia no es van produir execucions, concedint trenta-dos indults de pena capital.[3] Va ser l'últim ministre d'Ultramar de la Primera República, en governs de Zavala i Sagasta, entre el 13 de maig de 1874 i el 31 de desembre d'aquest mateix any.[17] Ja durant el regnat d'Alfons XII, va ser president de l'Associació d'Escriptors i Artistes Espanyols[18][a]i governador del Banc d'Espanya,[18] entre març de 1881 i octubre de 1883.[19] Autor de La literatura portuguesa en el siglo XIX (1869),[18][20] fou elegit membre de número de la Reial Acadèmia de la Història el 12 de març de 1880, prenent possessió el 30 de gener de 1881.[21] Pertanyia a la francmaçoneria,[7] José Antonio Ferrer Benimeli afirma que fou Gran Comanador i Gran Mestre del Gran Orient d'Espanya des de maig de 1881.[22] A Madrid va tenir la seva residència al carrer Serrano,[3][21] número 22, don va morir.[21] Fou enterrat a la sacramental de San Lorenzo.[21] Notes
Referències
Bibliografia
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonio Romero Ortiz
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.jpg)
.svg&lang=ca){kind=small}
.svg){kind=small}
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.jpg)
