Les diòcesis històriques de Bretanya abans de la Revolució Francesa.L'antic seminari de Saint-Pol-de-Léon, construït el 1708, avui seu del lycée du Kreisker.El darrer palau episcopal de Saint-Pol-de-Léon, acabat el 1706 i engrandit el 1750, avui Hôtel de ville.L'església abacial del Relec, fundada vers el 1132.L'abadia de Notre-Dame de Daoulas, fundada el 1173.Icona moderna de sant Pau Aurelià, que la tradició sosté com a fundador de la diòcesi.
La diòcesi abraçada part de la Bretanya; s'estenia per sobre del Bro Leon, que avui correspon a la part septentrional del departament de Finistère. Estava limitat al nord i a l'oest pel mar, a l'est amb la diòcesi de Tréguier i al sud amb la de Quimper.
El període de l'evangelització de Bretanya és incert, probablement tardà en comparació amb la resta de la Gàl·lia. A l'arribada dels bretons en el segle vi, no és clar si hi havia una organització eclesiàstica en el territori; si van importar-ho de les Illes Britàniques el sistema, impostat sobre monestirs regits per bisbes-abats. El primer bisbe conegut, i d'acord amb la tradició del fundador de la diòcesi de Lleó, va ser sant Pau Aurelià (conegut pel nom de Pol), abat del monestir que va fundar a l' oppidum que després va prendre el seu nom, Castel-Paol, i el qual es va convertir en una seu episcopal.
D'acord amb la "Vita" escrita el 884, sant Pau va sol·licitar del rei merovingiKhildebert I, amb el suport del compte bretó Withur, l'erecció d'una diòcesi en els països de Lleó i d'Achm, i va ser consagrat bisbe a París. Va viure més de cent anys i en la vellesa, amb ganes de retirar-se a la vida monàstica, va triar 3 coadjutors, Iahoevius i Tigernomaglus, que van governar la diòcesi per un curt temps, i Cetomerinus que li va sobreviure i va governar la diòcesi després de la seva mort.[1]
Louis Duchesne[2] suggereix que la diòcesi de Sant-Pol és la continuació de la diòcesi dels osismis, la civitas a la Gàl·lia Lugdunense (ara Carhaix) apareix a la Notitia Galliarum de principis del segle v.[3] Segons l'historiador els bisbes bretons podrien pertànyer a aquesta antiga diòcesi que hi eren presents, però sense especificació de pertinença a la seu, als concilis d'Angers de 453[4] i Vannes, al voltant del 465.[5]
Després de la invasió dels normands al segle x la diòcesi de Lleó s'ajustà a les disposicions de Roma; la diòcesi monàstica va desaparèixer, els límits de les diòcesis bretones van quedar definitivament fixats. La diòcesi de Léon es va dividir en tres ardiaconats: Léon, Kemenet-Ily i Ac'h.
Al segle xiii es va iniciar la construcció de la catedral de Saint-Pol-de-Léon. El 1687, segons els decrets del Concili de Trento, el bisbe Pierre Le Neboux de la Brousse va establir el seminari diocesà.
L'últim bisbe va ser Jean-François de La Marche, que es va oposar a la seva renúncia i es va refugiar a Londres, on va morir el 1807. Amb la promulgació de la constitució civil del clergat (1790), les diòcesis franceses es van reorganitzar, creant una diòcesi per a cada departament. L'1 de novembre de 1790 a la catedral de Quimper va ser elegit el primer bisbe de Finisterre, Louis-Alexandre Expilly de la Poipe, pertanyent al clergat de Saint-Pol-de-Léon ha elegit. Seria guillotinat el maig de 1794.
↑Els bisbes Iahoevio, Tigernomaglo i Cetomerino s'esmenten a la Vida de Sant Pau Aureliano. Després d'aquests primers bisbes, tradicions litúrgiques locals encaixen altres sants bisbes (Guloen, Tenenan, Houardon, Guesnou, Goernove, Goulven), en la qual no hi ha documentació. Són exclosos de Gallia christiana i de Duchesne. Gallia christiana admet com a primer bisbe Litaredo, que va participar en el Consell d'Orléans del 511; Duchesne al principi admet aquesta hipòtesi (vegeu els catàlegs Les anciens, pàg.87), però més tard es diferencia d'ella (Fastes épiscopaux, p.2244, nota 1), ja que és considerat el bisbe de Séez.
↑Sobre els bisbes Liberal, Clutwoion i Hinworet, cf. Duchesne, Fastes épiscopaux, pàg. 381.
↑La doble forma amb què aquest bisbe es troba en els documents, va donar lloc a la hipòtesi que eren dos personatges diferents; cfr. Oheix, op. cit., p. 243, nota 1.
↑Segons la Crònica de Nantes, Hoctron tornaria a Saint-Pol després de sortir de Nantes, però res suggereix que es reprèn funcions episcopals (cfr. Oheix, op. Cit., P. 244).
↑Aquest suposat bisbe s'esmenta pels catàlegs tradicionals i informa Gallia christiana al segle ix . Oheix (op. Cit ., Pàg. 244-247) mostra com aquest personatge, si existia alguna cosa, no era bisbe de Saint-Pol, sinó probablement un bisbe italià.
↑Mencionat en un document l'autenticitat de la qual ha estat posada en dubte. Gallia christiana exclou a aquest bisbe per la falsedat del document. Oheix (op.cit., Pàg. 247-248) admet que la targeta pot ser autèntica, però no es troba en Crescando, Costantino i Rethwalatro per a cadascuna de les seves respectives filials; conclou que un d'aquests, no només Drescando, pot haver estat bisbe de Saint-Pol..
↑Oheix ho admet, però amb el benefici del dubte (op. Cit., Pàg. 248-249).
↑Com mostra Oheix (pàgina 249), els dos documents que recorden aquest bisbe no mostren el lloc de pertinença; en el primer, la diòcesi és també desconeguda per Guillaume. Oheix conclou que Salomon també podria ser bisbe de Tréguier i Guillaume, bisbe de Saint-Pol.
↑Aquesta datació, documentat per Oheix (pàg. 250), és una prova més, d'acord amb aquest autor, i admetre que descartar Salomon Guillaume com a bisbe de Sant-Pol, que continuïn amb vida Salomon el 1040.
↑La data de nomenament d'aquest bisbe és anacrònica pel que fa a la transferència de Pierre Bernard a Saint-Malo; Aquestes són les dates que informa Eubel, potser per culpa d'un error tipogràfic..
↑Va ser nomenat bisbe de Dol pel rei de França el 24 de novembre de 1648 i confirmat per la Santa Seu el 13 de novembre de 1652
↑En contravenció al que disposà el Papa Pius VII que figuraven en la butlla Qui Christi Domini, monsenyor de la Marche, no va renunciar a la seva seu de Saint-Pol, refugiant-se a Londres, on va morir.
André Oheix, Les évêques de Léon aux siecles X et XI Bulletin archéologique de l'Association Bretonne T XXX année 1911 session de Saint-Pol-de-Léon pàgs. 242 à 251.
