Francisco García-Valdecasas Santamaría
Francisco García-Valdecasas Santamaría (Còrdova, 1910 - Barcelona, 22 de gener de 2005)[1] fou un metge andalús.[2] BiografiaEs doctorà en medicina a la Universitat de Madrid el 1935 i treballà en el laboratori de fisiologia del futur polític Juan Negrín. Després amplià estudis a la Universitat de Göttingen, amb Hermann Rein. Treballà principalment en el camp de la psicofarmacologia, de la qual n'impulsà els aspectes experimentals.[2] Fou catedràtic de farmacologia de la Universitat de Barcelona del 1940 al 1980, i n'ocupà el càrrec de rector del 1965 al 1968. Durant el seu rectorat va dur una política repressiva contra l'incipient moviment estudiantil, va expulsar 266 alumnes i 69 professors membres del Sindicat d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) per donar suport a la caputxinada, i va anul·lar els drets de matrícula dels vaguistes.[3][4] Entre altres guardons, va rebre Gran Creu de l'Orde d'Alfons X el Savi, la Gran Creu del Mèrit Naval i la Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica. A més a més, era acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona des del 1966, de la Reial Acadèmia de Farmàcia, i fundador de l'Escola Professional de Farmacologia Clínica i autor d'un tractat de Farmacologia experimental. El 1989 va rebre el Premi Narcís Monturiol. Era pare de la política Julia García-Valdecasas Salgado,[5] germà de José María García Valdecasas i cosí germà d'Alfonso García Valdecasas. Obres
Publicacions
Referències
Premis i reconeixements
-Bibliografia
Enllaços externs
Information related to Francisco García-Valdecasas Santamaría |