Hummel ja de ben petit fou un prodigi. Als tres anys mostrava unes capacitats més avançades que els nens amb el doble d'edat que ell, als quatre podia llegir partitures, als cinc tocar el violí i als sis el piano. Quan tingué vuit anys la seva família es traslladà a Viena on el seu pare Johannes, un músic de corda i director, va esdevenir director musical del “Theater auf der Wieden”.
Hummel va progressar molt ràpidament com a pianista i va ser alumne de Mozart poc després d'haver arribat a Viena. Segons el seu pare, el nen va impressionar tant a Mozart, que aquest el va agafar sota el seu càrrec de manera gratuïta i, com era habitual a l'època, va anar a viure amb la seva família. Sembla que Hummel i Mozart van esdevenir amics propers. El 1788 Mozart va deixar de fer-li classes per deixar que es llencés en el món de la música i així pogués començar a tenir èxit. Així doncs, pare i fill van iniciar una gira que durà quatre anys. Viatjaren a Praga, on conegueren a Dussek i Masek, Dresden, Berlín, Magdeburg, Göttingen, Brunswick, Kassel, Weissenstein (on Hummel agafà la verola), Hannover, Celle, Hamburg, Kiel, Rensburg, Flensburg, Lübeck, Schleswig, Copenhaguen i una illa a Odense. Al diari personal de Hummel es poden seguir les aventures que suposaren aquesta gira i els bons resultats que tingueren els concerts.
La primavera de 1790 s'establiren durant tres mesos a Edimburg per poder fer classes, recuperar-se econòmicament i poder aprendre anglès. Després d'aquest parèntesis seguiren fent concerts a Durham, Cambridge i finalment arribaren a Londres on tingueren un gran ressò tenint entre d'altres alumnes el portuguès Joaquim dos Santos Duarte.[1] Podem saber que tingué èxit i despertà l'interès de molts, ja que la llista de subscripció del seu Op.2 inclou 92 noms a Viena i 159 a Londres.
Viena i els Esterházys
Després d'aquest primer període de concerts, durant la següent dècada Hummel es dedicà a l'estudi, la composició i l'ensenyança i rarament feu concerts públics. Estudià contrapunt amb Albrechtsberger; composició vocal, estètica i filosofia de la música amb Salieri; i orgue amb Haydn. Durant aquest període tingué molts problemes econòmics que l'obligaren a fer un gran nombre de classes al dia. Més endavant fou un dels professors més importants i cars d'Alemanya. Els seus alumnes més destacats foren: Hiller, Mendelssohn (per molt poc temps), Karl Eduard Hartknoch, Adolf Henselt, Karl Georg Mangold, Sigismund Thalberg i Giuseppa Unia. L'èxit de Beethoven a Viena afectà l'autoestima de Hummel però, tot i que els seus deixebles tingueren constants enfrontaments, consolidaren una forta i tempestuosa amistat.
El 1804, amb només 26 anys, esdevingué Konzertmeister (concertino) del príncep Nikolaus II Esterházy a Eisenstadt, on també havia de compondre música religiosa per la capella del príncep. Aquest càrrec li donà molta experiència en música dramàtica i sacra, en composició per a orquestra i òpera, i en l'organització d'aquest tipus d'espectacles.
El 1811 tornà a Viena i estigué molt actiu com a compositor de piano, de cambra i d'obres dramàtiques. El 1813 es casà amb la famosa cantant Elisabeth Röckel amb la qual tingué dos fills: Eduard, pianista, i Karl, pintor.
Weimar. Etapa de composició
El 1814 Elisabeth Hummel persuadí al seu marit perquè tornés a tocar públicament i és precisament durant el Congrés de Viena on Hummel tingué un èxit enorme i es convertí en una celebritat. El 1816 feu una gira per Alemanya però, una vegada més, els problemes econòmics i la família l'obligaren a tornar a Viena. Aconseguí la plaça de Kapellmeister (mestre de capella) a Stuttgart del 1816 al 1818 però no li agradà la feina, ja que no li permetia tenir temps per compondre.
Més tard es traslladà com Kapellmeister a Weimar des del 1819 fins a la seva mort on tingué una època de composició abundant, la dècada del 1820 fou la més productiva de la vida de Hummel. A través de Goethe conegué als personatges importants del món intel·lectual i aconseguí una popularitat enorme. Bàsicament es dedicà a dirigir el teatre de la cort i, gràcies a les gires fetes anteriorment, contractà als diferents cantants d'anomenada d'Europa que havia anat coneixent. Amb la mort de Weber l'any 1826 la direcció de l'òpera de Dresden quedà buida i Hummel fou un candidat per ocupar la plaça, tot i que al final no l'aconseguí. La seva fama era tan gran que també dirigia concerts amb solistes de renom com Paganini (1829) i concerts especials en honor de la reialesa o a Goethe, componia per editors de Londres i per George Thomson d'Edimburgh... Viatjà a Rússia, on conegué a John Field el 1822, a Polònia, on conegué a Chopin el 1828, a França i Països Baixos.
El 1827 Hummel viatjà fins a Viena per visitar per última vegada a Beethoven, que estava a punt de morir. En el seu funeral, seguint els desitjos del difunt, tocà uns temes improvisats de Beethoven. Durant la seva estada conegué a Schubert, el qual dedicà les seves tres últimes sonates per a piano a Hummel. Més tard, després de la mort dels dos compositors, l'editor canvià la dedicació a Schumann. El 1828 publicà un mètode de piano de tres volums anomenat Ausführlich theoretisch-practische Anweisung zum Piano-forte Spiel.
Durant els últims anys de la seva vida Hummel va minvar la seva activitat musical i finalment morí a Weimar el 1837. En aquesta ciutat també es dedicà a l'ensenyança tenint alumnes com Emanuele Biletta i Heinrich Sattler.[2]
Estil i obra
Hummel el 1814
Com a compositor Hummel se situa al límit entre dues èpoques. Durant més d'un segle se l'ha vist només com un virtuós del piano del segle xix, però fou un personatge molt més complet i important. No tan sols compongué obres pianístiques virtuoses sinó que té un ampli repertori: òperes, Singspiele, música sacra, peces ocasionals, música de cambra, cançons... Només la simfonia s'absenta del seu repertori.
Estilísticament la música de Hummel és de les de més importància dels últims anys del Classicisme, amb textures bàsiques i homofòniques, melodies amb ornaments a la italiana i virtuosos fragments acompanyats per baixos Alberti modernitzats. El seu estil es desenvolupà al llarg de la seva vida i fins i tot, després de la retornada com a pianista el 1814, les seves composicions s'expandiren pel que fa a la línia expressiva, la varietat harmònica i melòdica i la genialitat. Tot i les influències romàntiques, el seu nou estil seguia dins l'essència del Classicisme, amb claredat en les transicions entre frases i seccions; i amb un ritme harmònic lent i entenedor. Tot i així escrivia amb una modernitat i un vocabulari harmònic molt creatiu.
Encara que avui en dia no és un compositor gaire conegut, Hummel a la seva època fou un dels compositors i intèrprets més importants d'Europa. Quan el Classicisme ja es començava a veure antiquat ell va regenerar-lo tenint molt èxit entre el públic. A més a més el seu talent i virtuosisme convertia els concerts en espectacles molt impactants i sensacionals
Repertori
Òperes
Il viaggiator ridicolo, 1797
Dankgefühl einer Geretteten, 1799
Demagorgon, 1800
Don Anchise Campione, 1800
Le vicende d'amore, 1804
Die beyden Genies, 1805
Die Messenier, 1805-1810
Pimmalione, 1805-15
Die vereitelten Ränke, 1806
Mathilde von Guise, 1810
Stadt und Land, 1810
Dies Haus is zu verkaufen, 1812
Aria in Fünf sind Zwey, 1813
Der Junker in der Mühle, 1813
Die Eselshaut o Die blaue Insel, 1814
Overture, quartet, duet, trio Die gute Nachricht, 1814
Die Rückfahrt des Kaisers, 1814
Duet, quartet Isouard: Jeannot et colin, 1815
Marxa, 1819
Attila, 1825-7
Epíleg a Gluck: Armide, 1832
Acte 3 finale a Hérold: Zampa, 1833
Finale (M. J. Seidel) a Auber, 1836
Música d'acompanyament
Marpha, 1800-10
Ov., d, a Johann von Finnland, 1812
Der Löwe von Kurdistan, 1812
Romanza en l'obra Angelica, 1814
Preludi, cor a Die Ahnfrau, 1817
Ballet i pantomimes
Helen und Paris, 1807
Das belebte Gemählde, 1809
Quintuor des negres a Paul et Virginie, 1810
Der Zauberring, o Harlekin als Spinne, 1811
Der Zauberkampf, o Harlekin in seiner heimat, 1812
Sappho von Mitilene, 1814
Das Zauberschloss o Das aufgelöste Rätsel, 1814
Final ballet a Hérold: La clochette, 1837
Música sacra: per a veus solistes, cor i orquestra
Missa Bb, 1818
Missa Eb, 1804
Quod quod in orbe, 1808-11
Alma virgo, 1805
Missa D, 1808
Kyrie, 1804-10
Der Durchzug durchs rote Meer, 1800-10
Dominus Deo, 1804-10
Pro te respiro, 1804-10
Sub tuum praesidium 1804-10
Salve regina, 1804-10
Plus non timet, 1804-10
Alma virgo mater, 1805
Missa d, 1805
O virgo intemerata A, 1806
Te Deum, 1806
Missa solemnis, 1806
In aeternum jubilantes F, 1806
Salve regina Bb, 1809
Offertory F, 1813
Cantates: per veus solistes, cor i orquestra
Irene, 1800-10
Diana ed Endimione, 1806
Das Fest des Dankes un der Freude, 1806
Cantata pel dia de Prosper von Zinzendorf, 1807
Lob der Freundschaft, 1807
Cantata pel casament de Napoleó i Marie, 1810
Euterpens Abschied, 1812
Cantata per l'aniversari de l'herència del Grand Duke de Saxe-Weimar, 1823
Cantata pel 18 maig de 1823
Morgenopfer, 1825
Cantata per l'aniversari del Grand Duke de Saxe-Weimar, 1827
Cantata pel casament de la princesa Augusta de Saxe-Weimar, 1829
The Orphan's Ode to the Patriots, 1833
Cançons i altres músiques vocals solistes: amb acompanyament de piano
Le portrait d'amour, 1810
La sentinelle, 1815
Cinc cançons: An die Entfernte, Der Schiffbruch, Des Jünglings Klage, Bewunderung, Meine Geliebte, 1816-20
Air à la tirolienne avec variations, 1829
Acompanyament a 2 cançons de P. Hédouin, 1820
Orquestral
Marxa per “das Löbl. Bürgl, Artillerie Corps in Wien”, 1789
Six German Dances, 1804
Seven Hungarian Dances, 1806
Twelve Minuets, 1806
Twelve German Dances with Battle Coda, 1807
Twelve Minuets and Trios, 1808
Dance for the Apollosaal, 1808
German Dances for the Redoutensaal, 1808
Dances for the Apollosaal, 1809
Ten Dances for the Apollosaal, 1811
Twelve German Dances “vom römischen Kaiser”, 1811
Twelve German Dances and Coda “zur St Catherinen Redoute”, 1811
Twelve Dances for the Apollosaal, 1811
Six Polonaises, 1815
Six Waltzes for the Apollosaal, 1820
Overture n. 1 Bb, 1826
Twelve Waltzes and Coda, 1817
Overture D, 1815
O du lieber Augustin, variacions, 1803
Instrument(s) solistes i orquestra
Variacions F del tema de vogler: Castore e Polluce, 1798
Concerto G per a piano i violí, 1805
Piano Concerto, C, 1811
Rondo brillant per piano, 1814
Concertino en G per piano, 1816
Piano Concerto en a, 1816
Piano concerto en b, 1819
Potpourri, 1821-2
Variacions per piano en F, 1820
Rondo brillant per piano en Bb, 1823
Variacions en F per oboè, 1824
Piano Concerto en E, 1814
Piano Concerto en Ab, 1827
Variacions en Bb del tema de Berlin Singspiel Das Fest der Handwerker, 1830
