La mascota d'aquesta Copa del Món va ser el Gauchito, mentre que la pilota oficial va sofrir un canvi revolucionari amb l'aparició de l'Adidas Tango. Aquesta pilota va esdevenir un disseny clàssic que va durar cinc Copes del Món, i comptava amb major impermeabilització que els dissenys anteriors. Ennio Morricone compongué la melodia del mundial, encarregada per l'organització.[1]
El torneig es va jugar amb el mateix sistema d'eliminació que el campionat anterior, Alemanya Federal 1974: un sistema de grups a la primera fase en què els dos primers de cada grup es classificaven pel sistema de grups de la segona fase, on es definien els dos finalistes.
La gran final es va jugar entre l'Argentina (que es va classificar guanyant per 6 a 0 la selecció peruana, en el partit que es considera un dels més polèmics de totes les Copes del Món) i els Països Baixos. Va ser un partit molt disputat, i es va haver de jugar la pròrroga, ja que en els 90 minuts havien empatat a 1. Finalment, amb gols de Mario Alberto Kempes i Daniel Bertoni la selecció albiceleste es va imposar per 3 a 1, alçant la copa per primera vegada, després que se li hagués escapat l'any 1930, quan va perdre per 4 a 2 amb l'Uruguai.
Antecedents
Argentina, que feia molts anys que buscava organitzar la Copa del Món, ho va aconseguir finalment amb l'edició de 1978. Va ser el juliol de 1966, al Congrés que la FIFA va organitzar a Londres, on també es van decidir les seus de les edicions de 1970 (Mèxic), 1974 (Alemanya Federal) i 1982 (Espanya).
Aquesta designació va generar molt rebuig en diferents països europeus, on es van organitzar protestes i accions de boicot al torneig, a causa dels milers de casos de violacions dels drets humans, comesos pel règim Militar que governava la nació argentina des de 1976, en l'anomenat Procés de Reorganització Nacional. Tot i això, el govern de Jorge Rafael Videla va obtenir el suport de la FIFA i va organitzar l'esdeveniment, on no hi van participar ni Johan Cruyff ni Paul Breitner.
Al país es vivia l'apogeu de la Guerra bruta i es vivia un fort clima de terror, amb una violència que no cessava. El Comitè Organitzador va afrontar diversos problemes: Omar Actis (designat per la Junta Militar per a dirigir l'Ente Autárquico Mundial 78, EAM, al costat de l'almirall Carlos Alberto Lacoste) va ser assassinat el 19 d'agost de 1976. Aquest acte primer es va atribuir a moviments guerrillers, però després es va descobrir que hi havia divergències amb Lacoste per l'ús dels fons destinats a la Copa del Món. Mentre Actis volia una Copa del Món austera, Lacoste volia que fos impressionant. Després de la defunció d'Actis, la plaça va quedar en mans del general Antonio Merlo, qui es va deixar influir pel Lacoste.
Les xifres del torneig van superar els 520 milions de dòlars, que es van invertir en remodelar els estadis de River Plate, Vélez Sarsfield i Rosario Central, la construcció de tres estadis nous i la millora d'aeroports, sistemes de comunicacions i infraestructura hotelera.[2] D'altra banda, es va millorar la infraestructura del Canal 7 Argentina perquè pogués retransmetre en color per primer cop el torneig.
↑Entre 1956 i 1974 l'Associació de Futbol d'Israel estava inscrita a l'AFC, però en va ser expulsada per les pressions polítiques dels països musulmans i àrabs, que van rebutjar jugar contra Israel. Durant 20 anys, l'AFI no va estar afiliada a cap confederació, fins que la UEFA va admetre-la el 1994 com un membre més.
El 1986, la FIFA va publicar un informe que classificava tots els equips de cada Copa del Món fins a la de 1986, basada en l'actuació a la competició, els resultats generals i la qualitat dels contraris (sense comptar els resultats de repetició).[3][4] El rànquing del torneig de 1978 era el següent:
Chateau Carreras, Córdoba 
37,927 espectadors
Tesfaye Gebreyesus (Etiòpia)
_1.jpg)
