Per a aquest torneig, 197 seleccions (gairebé la totalitat de les pertanyents a la FIFA) van participar en les rondes classificadores, arribant a un nou rècord històrics de participants. D'aquests, 32 equips van participar en la fase final del torneig.
El campionat, que es va iniciar el 9 de juny al nou estadi de l'Allianz Arena de Múnic, va estar compost de dues fases: en la primera, es van conformar 8 grups de 4 equips en cadascun, avançant a la següent ronda els dos millors de cada grup. Els 16 equips classificats es van enfrontar en partits eliminatoris fins que els equips d'Itàlia i França es van enfrontar en la final realitzada en l'Estadi Olímpic de Berlín. Després d'empatar 1:1 en el temps reglamentari, es va realitzar la tanda de penals per a elegir al nou campió, fet que solament havia ocorregut prèviament a la Copa del Món de Futbol 1994. En aquesta ocasió, l'equip Italià va obtenir per quarta vegada el trofeu després de derrotar el combinat gal per 5:3.
El torneig que va ser seguit per més de 32 mil milions de persones al llarg de 207 països el convertiren en un dels esdeveniments mundials més vistos de la història), ha estat considerat com un dels millors de tots els temps, no només a causa de l'organització del torneig sinó també a l'ambient al voltant d'aquest, reflectint el lema: "El món entre amics".[1]
En l'àmbit esportiu, aquesta edició de la Copa Mundial va demostrar novament la supremacia dels equips europeus jugant en el seu continent en depriment dels seus rivals sud-americans (solament a la Copa Mundial de Futbol de 1958 un equip d'Amèrica va guanyar al Vell continent). El torneig a més va presentar una de les taxes de gols més baixes en la història i va trencar el rècord del Mundial amb més nombre de targetes grogues i vermelles.
Seus
Un total de dotze ciutats han estat seleccionades per a ser seus del Campionat del Món. Alguns estadis han sofert petites millores, mentre que d'altres han estat especialment construïts per aquesta competició, amb una inversió que ha anat des dels 48 als 280 milions d'euros. Els nous estadis han costat més de 1.380 milions d'euros.
Molts estadis van haver de canviar el seu nom durant la competició a "Estadi de la Copa del Món de la FIFA" (FIFA World Cup Stadium), ja que la FIFA prohibí l'exhibició de noms de patrocinadors a les infraestructures llevat que fossin patrocinadors de la mateixa FIFA. Aquests estadis estan escrits en cursiva.[2]
Per a aquest torneig han pres part un total de 197 seleccions, de les més de dues-centes que formen part de la FIFA, rècord d'inscrits fins al moment. De les diferents fases de qualificació han sortit les trenta-una seleccions classificades per la fase final (13 d'Europa, 4 d'Amèrica del Nord, 4 de Sud-amèrica, 4 d'Àsia, 5 d'Àfrica i 1 d'Oceania), juntament amb Alemanya, com a país organitzador.
Aquestes seleccions han estat dividides en 8 grups de quatre equips que s'enfronten tots contra tots per seleccionar dos equips per grup que passen a la segona ronda. Aquests setze equips s'enfronten en eliminatòries directes en les fases de vuitens de final, quarts de final semifinals per arribar a la final a disputar a l'Estadi Olímpic de Berlín el dia 9 de juliol per les dues millors seleccions.
La llista de les seleccions classificades, ordenades per confederació és la següent:
Per a aquesta competició, inicialment foren escollits 23 àrbitres professionals d'un total de 44. Tres d'ells, el guatemalenc Carlos Batres, el grec Kyros Vasaras i l'espanyol Manuel Mejuto González van renunciar per problemes de salut, essent substituïts per l'italià Roberto Rosetti, l'espanyol Luis Medina Cantalejo i el mexicà Marco Rodríguez. Més tard, l'italià Massimo De Santis fou suspès per la FIFA a causa de les irregularitats detectades al campionat de lliga italià, i el jamaicà Peter Prendergast es va lesionar poc abans d'iniciar la competició. No foren substituïts i la llista definitiva quedà reduïda a 21.
.jpg)
.jpg)
