La Copa del Món de Rugbi de 1995 fou la tercera edició de la Copa del Món de Rugbi. Es va organitzar a Sud-àfrica, i el títol va anar a parar a les vitrines dels Springboks. Fou la primera Copa del Món de Rugbi en la qual totes les seus estaven al mateix país.
La Copa del Món va ser el primer gran esdeveniment esportiu que tindrà lloc a Sud-àfrica després de la fi de l'apartheid. També va ser la primera Copa del Món en què Sud-àfrica se li va permetre competir; la International Rugby Football Board (IRFB, posteriorment IRB i ara World Rugby), ja havia readmès internacional l'equip sud-africà l'any 1992, arran de l'inici de les negociacions per posar fi a l'apartheid.
Aquesta edició de la Copa Mundial fou la darrera de l'era amateur, ja que la IRB iniciaria poc després la professionalització de l'esport de la pilota oval. A la final, que es va celebrar a l'Ellis Park de Johannesburg el 24 de juny, Sud-àfrica va derrotar a Nova Zelanda per 15-12, amb un drop de Joel Stransky en la pròrroga del partit. Després de la victòria de Sud-àfrica, Nelson Mandela, president de Sud-àfrica i vestit amb la samarreta de selecció sud-Àfricana, va entregar la Copa Webb Ellis al capità sud-africà François Pienaar. La participació de Mandela i Pienaar's en el desenvolupament de la copa del món és tractat al llibre de John CarlinPlaying the Enemy: Nelson Mandela and the Game That Made a Nation, i l'adaptació cinematogràfica Invictus de l'any 2009, així com el reportatge de la ESPN TV The 16th Man el 2010.[1][2][3][4]
Els 8 quart-finalistes de la Copa del Món de Rugbi de 1991 es classificaren automàticament, igual que Sud-àfrica com a amfitriona. Les restants 16 places disponibles foren atorgades en funció del territori continental. Entra les seleccions que van haver de passar aquesta qualificació hi figurava la selecció gal·lesa (participant del Torneig de les Cinc Nacions) que fou eliminada a la fase de grups de l'anterior edició mundialista.[5]
El torneig de 1995 fou la primera Copa del Món de Rugbi que es va celebrar en un sol país, i per tant, tots els partits es van disputar dins de les fronteres sud-africanes. En total, es van utilitzar nou estadis per a la Copa del Món, la major part de propietat municipal i amb condicionament de la instal·lació abans del torneig.
Hi havia, dins la idea original de l'organització, partits programats per jugar-se a Brakpan, Germiston, Pietermaritzburg i Witbank, però aquests estadis van ser reassignats a altres llocs. Això va reduir el nombre de seus de 14 a 9. Les raons esmentades per a aquest canvi tenia a veure amb les instal·lacions per a la premsa i espectadors, així com la seguretat.
Les seus es van distribuir de la següent forma:[6]
Les 16 seleccions foren dividides en 4 grups. Els dos primers de cada accedien a la següent fase. Després d'un sorteig, la distribució dels grups fou la següent.[7]
El sistema de puntuació va variar lleugerament del sistema utilitzat a l'anterior edició de la copa del món. En aquest cas es va seguir la següent reglamentació:[7]
3 punts per victòria
2 punts per empat
1 punt per jugar
Fase final
La fase final constava de quarts de final, on s'enfrontaven un primer de grup contra un següent a partit únic. El vencedor accedia a la final. El mateix passava amb les semifinals i la final, on el guanyador seria el campió del torneig.[7]
Durant el partit entre Costa d'Ivori i Tonga l'ala ivorià Max Brito fou placat per diversos jugadors, patint una forta lesió que el va deixar paralitzat.[8]
↑Carlin, John. Invictus: Nelson Mandela and the Game That Made a Nation (en anglès). Atlantic Books Ltd, 2012. ISBN 9781848874404 [Consulta: 3 agost 2015].
↑Zavis, Alexandra «A reporter remembers when Nelson Mandela united South Àfrica behind a rugby team» (en anglès). Los Angeles Times, 15-12-2009 [Consulta: 3 agost 2015].
